Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

Marge d’esperances

Marge d’esperances

Vivim en pau perquè tenim un cert marge d’esperances. Com ara eixir a boqueta nit, quan els carrers ja estan lliures de passavolants. O les magarrufes que ella em fa, o el trosset de greix de pernil descartat o d’entrecot mig mastegat. M’ho menge jo tot. O descobrir la pista d’algun congènere, que haja deixat la seua marca en qualsevol cantó del carrer. Me’ls conec tots els gossos del barri, però sempre hi ha sorpreses, que obrin interessants expectatives. Al capdavall, són aquestes propines les que ajuden al dia a dia. Fet i fet, com els passa també a ells. La vida és un tot a cent, ple a vessar de quincalleria. Per a un dia memorable, en passen cent. Feu la prova: quants dies concrets sou capaços de recordar? Al remat, vivim per a les petites conquestes, la palleta d’or entre tones de grava. Avui ella ha tingut un dia de merda (així li ho he sentit dir en un WhatsApp de veu), i no m’ha fet gens de cas, i porta tota l’eixida mirant el telèfon, esperant no sé quin missatge de qui. Hem eixit al carrer per inèrcia, sense quasi mirar-me, ha agafat la corretja amb una mica de cansament i quan he intentat investigar un rastre que semblava nou, ha estirat de mi amb ràbia i m’ha mormolat. Hem seguit caminant pel carrer dels Cavallers, i he vist com es posava a plorar, i ha fet un nou missatge de veu a una amiga, explicant-li-ho tot, amb un to de veu ben pujat. No he entès els detalls, però imagine que el problema és ell, amb qui ix i deixa d’eixir, de tant en tant. En canvi, entenc les diverses entonacions amb que diu «tia» a les amigues. Si ho diu amb energia és d’alegria. Si en canvi diu, tiaaà!, és de decepció. Si diu tia, tia, tia, com si foren lladrucs, és que alguna cosa grossa ha passat. En funció de l’entonació s’alerten d’una cosa o altra. En qualsevol cas, són crisis que he d’assumir, i que intente dur amb paciència. Ell m’agrada molt, i sempre que ve, per poc que es deixe, li llepe una galta. Això no li agrada, però ella, en sentir-lo protestar, sempre riu. I m’agrada veure-la riure, és la veritat. Avui serà un dia trist, i a més s’ha posat a plovisquejar, cosa que farà que tornem a casa aviat, perquè si em mulle diu que faig pudor de gossa. Com si no ho fora. De vegades, totes dues ens fem la il·lusió que som una altra cosa del que som, i algun colp fins i tot m’explica els seus problemes, i jo intente animar-la. De vegades, soc jo qui la porta a ella, de la corretja. Però avui no sé què ha passat amb ell; potser té dubtes de si la seua relació és prou estable, o si va a acabar-se, viu amb aquest temor. I a mi m’agradaria parlar-li de les petites coses, de la catifeta vora el radiador, del glopet d’aigua fresca, de la cansaladeta que ella es deixa i que em sap a glòria. Li diria que aquesta quincalleria és la que ompli l’existència, i que millor no aspirar a molt més. Però em fa l’efecte que, en cas d’entendre’m, no em creuria.

Compartir el artículo

stats