Fa uns dies, la Fira del llibre de València va retre homenatge a l’escriptor Antonio Muñoz Molina, el qual, aprofitant l’esdeveniment, va presentar el seu darrer llibre, ‘Volver a dónde’, en amable conversa amb el periodista Joan Carles Martí. Obert el torn lliure d’intervencions, un assistent va preguntar a Muñoz Molina quin era el seu escriptor preferit a hores d’ara. Sense pensar-s’ho gens, Molina va contestar que el seu escriptor preferit era l’escriptora canadenca d’expressió anglesa Alice Munro.
El mateix Molina, alertat potser per algun ressort interior, va matisar que es referia a tota la nòmina d’escriptors sense distinció de sexe. De fet, va emfasitzar explícitament, si haguera aplicat el femení a la condició de dona de la premi Nobel del 2013, «hauria manifestat, en realitat, que Alice Munro és només la meua escriptora preferida, que no és el que jo vull expressar». Amb l’ús del «masculí genèric», l’escriptor andalús especificava que la canadenca és la seua preferida per davant de tots els altres escriptors, homes i dones. L’aclariment lingüístic em va traure el somriure. Calia? Potser sí, pensat en fred.
Fa temps que determinats cercles d’influència pública -acadèmica, política i mediàtica- s’han llançat a la croada del desdoblament del gènere gramatical i a la reivindicació de l’anomenat «llenguatge igualitari o inclusiu» com a estratègia proactiva en favor de les dones. Una croada justíssima en els seus objectius teòrics, per descomptat. De fet, la marca morfològica ajuda sovint a la visibilització de les dones, primer pas per al seu reconeixement en totes les esferes de la vida. Però, per paradoxal que semble, aquesta pràctica pot tenir resultats inesperats com ara els malentesos de significat. La lingüista Carme Junyent ha editat un llibre intitulat ‘Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou’ que remarca algunes d’aquestes incoherències i confusions.
Ben mirat, l’ús lingüístic és un reflex de l’estructura social en què ocorre -incloses les jerarquies del poder social. La variació sociolingüística a conveniència de part no variarà gens ni miqueta aquella estructura. La idea segons la qual l’ús lingüístic pot canviar el món és certament pretensiosa ja que els idiomes expressen i representen les històries culturals, econòmiques, socials i polítiques de les respectives comunitats, amb totes les segmentacions internes, conflictes, tensions i desigualtats.
Per això, el matís introduït per Antonio Muñoz Molina valora l’autora de ‘Massa felicitat’ o d’’Estimada vida’ com li correspon. Una escriptora que, al seu dia, els mandarinats culturals canadencs van intentar desacreditar referint-se a ella com «una ama de casa que escriu». Una qualificació condescendent i despectiva de caràcter obertament masclista, però també classista. I això -i el darwinisme ideològic subjacent- no hi ha morfema gramatical que ho arregle.
