Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Les nostres comparances: un llibre imprescindible

El lingüista Eugeni S. Reig ha dedicat 14 anys de faena i de dedicació.

Les nostres comparances: un llibre imprescindible

El Dia del Llibre d’enguany, 2021, es va publicar en internet ‘Les nostres comparances’, del lexicòleg Eugeni S. Reig, autor de ‘Valencià en perill d’extinció’, ‘Les nostres paraules’, ‘El valencià de sempre’, ‘El borum i els gospins’ i ‘Des del meu racó’, tots llibres sobre lèxic genuí de la nostra estimada llengua valenciana.

El llibre ‘Les nostres comparances’ és un recull de 3.500 modismes comparatius valencians d’igualtat (acabar com el ball de Torrent), de superioritat (més gos que un pont) i d’inferioritat (durar menys que una tronada d’estiu), molts dels quals són comuns a altres zones de la nostra àrea idiomàtica mentres que uns altres són d’ús universal, com ara blanc com la neu o negre com el carbó, coneguts i usats arreu del món en un muntó de llengües. Algunes comparances s’empren només en els parlars valencians, com ara passar més fam que Garró o ser més burro que Tacó. Arreplega també un bon grapat de comparances que s’usen únicament en una comarca concreta o en una zona molt reduïda, com ara les següents que es diuen només en la Marina Alta: costar més que la presa de Calp, fer com el rector de Calp: no em mate, senyor moro, que jo renegaré, més antic que Calp el Vell, més antic que la presa de Calp, més collons que el matxo d’Ifac i altres. I també recull una quantitat considerable de localismes que es diuen només en una població determinada com ara més gran que sant Lliberot (Benissa), més lladre que Pixum (Alcoi), més flac que sant Valent (Vinaròs), més causa que el Semo (Carlet), més collons que l’egua de Barça (Sueca), més burro que Sarín (Xàtiva) i molts més.

A mi, que soc d’Antella, m’ha fet gràcia trobar, degudament documentats, els modismes comparatius costar més que l’assut d’Antella, més descarada que la bagassa d’Antella i ser com el milacre d’Antella, que va caure una agüela al riu/a la séquia i, si no la trauen, s’ofega.

L’autor ens diu en la introducció: «No he arreplegat en el present treball els modismes comparatius que es diuen en altres zones de la nostra àrea idiomàtica, fora de les terres valencianes, i a osades que en són un bon grapat i ben interessants. Jo, per desgràcia, no tinc els mitjans adequats per a recollir les comparances de tot el nostre àmbit lingüístic». No inclou, per tant, en el corpus del llibre, modismes comparatius que es diuen (o s’han dit) en altres zones del nostre domini lingüístic fora de les comarques valencianoparlants, però, en l’annex 1, inclou una relació de vora 800 comparances usades en altres zones, encara que, això sí, sense definició, exemples ni comentaris.

En la introducció, Eugeni S. Reig també ens diu que este llibre el va escriure entre el 2 de maig del 2005 i el 6 de maig del 2019. Això significa 14 anys de faena, de dedicació, 14 anys en els quals l’autor es va passar en moltíssims dies un bon grapat d’hores treballant en el llibre gratis et amore a fi que els usuaris de la llengua tingam a la nostra disposició una ferramenta tan útil i eficaç com este recull de modismes comparatius que cobrix un vessant de la nostra llengua, que no disposa de molts recursos.

Al principi del llibre podem llegir quin és el model lingüístic que empra l’autor. No cal, per tant, que repetisca ací el que està detalladament explicat en la introducció. Només vull dir que el valencià que escriu Eugeni S. Reig és un valencià genuí, arrelat en els parlars valencians vius actuals, els que es parlen en les places i els carrers dels nostres pobles i de les nostres ciutats i, sobretot, en el valencià tradicional d’Alcoi que ell va heretar dels seus majors en els anys quaranta. El valencià que escriu Eugeni –i el que parla, evidentment– és un valencià autèntic, clar, ric i viu, no el pseudovalencià amputat i ortopèdic que ens toca suportar des de fa més de seixanta anys, en el valencià de llibre, ple de paraules, expressions, formes verbals i construccions gramaticals que als valencians ens són estranyes. Escriu sempre els plurals tradicionals acabats en –ns, ben vius en valencià, i, per tant, escriu ‘hòmens’ i no ‘homes’, com preconitza el model de valencià postís. M’atrevisc a recomanar al/a la lector/a que lligga atentament el model lingüístic que usa Eugeni s. Reig i que reflexione sobre la conveniència de fer-lo seu.

Esperone els interessats en esta llengua a llegir Les nostres comparances i, de manera molt especial, anime els professionals de la llengua com ara novel·listes, autors teatrals, guionistes de cine i de televisió, poetes, traductors, correctors, locutors de ràdio, presentadors de televisió, professors, etc., a conéixer-les i usar-les, en benefici d’un valencià assimilable i creïble. Hem de conrear un model de llengua natural i comunicatiu, com el del llibre que comentem, que potencie l’autoestima dels valencians per la nostra llengua.

Compartir el artículo

stats