Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

Demà en la batalla

Demà en la batalla

Avui he xafat una merda de gos i un xiclet de color de fresa. Primer ha sigut el xiclet i després l’excrement caní, per aquest ordre. En realitat, el xiclet ha ocasionat que no reparara en la merda de gos, maleint com estava a qui l’haguera pogut llançar al mig de la vorera. S’haurien de fer anàlisis d’ADN dels xiclets i multar els seus propietaris, com ja tinc constància que es porta a bon terme amb els excrements canins. Com també s’haurien de multar els gossos que orinen en els fanals, i ja per extensió els gossos que orinen en la via pública, a la porta de ta casa. Al remat, posseir un gos a la ciutat és un acte declarat d’incivisme, que incomprensiblement tenim del tot assumit. De la mateixa manera que el fumador llança les puntes de cigarreta a terra, o que el ciclista avança contra direcció, o se salta un semàfor. El ciclista és un ens indeterminat que no és ni vianant ni vehicle; de vegades és una cosa, de vegades una altra. Fixeu-vos-hi i veureu com tinc raó. Tinc una gran quimera als ciclistes, com tinc als amos de gossos, sobre tot si aquests són menuts, perquè són poregosos i lladren a qualsevol cosa, especialment durant la nit i em desperten. No hi ha cosa més odiosa que un gos menut i poregós. També odie els que mengen roses al cinema, i els que fumen pel carrer i em llancen el fum damunt, i els que parlen fort al tren o al metro de manera que els sent tothom. Les he tingut grosses, però que molt grosses, amb els fumadors. És tan cansat tot! No pots caminar per la ciutat sense salvar obstacles, gossos que et lladren, ciclistes que no miren (i què us diré dels patinets!), fumadors egoistes, contenidors que ocupen la vorera i que et fan passar a l’altra, que també està ocupada una mica més enllà per un altre contenidor. Hi ha carrers que estan literalment ocupats per contenidors i els obrers llancen les escombraries fent tot el soroll possible. Ho tinc comprovat, com també s’esdevé amb els cambrers quan recullen les taules i cadires de la plaça, o fins i tot quan apilen els plats a dins del bar. Aquesta és una ciutat sorollosíssima, i no pots fer un pas sense sentir-te assetjada per una rècula de gent que no pensa mai en l’altre, en especial els obrers armats de radials, que gaudeixen perseguint-te allà on busques refugi a aquell soroll infernal. Potser us semblarà que estic ressentida per alguna cosa i és veritat. Ho estic. No puc suportar el soroll que fan les trapes quan passen els vehicles per damunt, aquell tac-tac tac-tac em posa els nervis de punta. No sé la de vegades que he escrit a l’ajuntament perquè arreglen les trapes del carrer (les del clavegueram, les d’ONO, etc.). Pensen que no tinc res millor a fer! A l’ajuntament ja em coneixen, i de vegades em contesten de males maneres dient-me que no tinc raó, que la trapa aquella no fa soroll. O no fa «prou» soroll. Aleshores, els conteste enrabiada i m’estic unes hores enfurismada i els envie tota mena de fotografies mostrant l’abandó de la ciutat als bàrbars. Els que em volen bé em diuen que relativitze les coses, o que les coses són així, de vegades fins i tot riuen, com si estiguera un poc boja, tocada del barret. O diuen, literalment, que lliure una batalla perduda. I durant unes setmanes faig com si res, camine pels carrers mirant els núvols, fins que ja no puc més. No puc més! I em llance de nou a la lluita. Amb forces renovades. Demà en la batalla penseu en mi.

Compartir el artículo

stats