Fatima Daas (Saint-Germain-en-Laye, França, 1995) va publicar la seua primera novel·la a França el 2020, La petite dernière. Ara, Cabaret Voltaire la publica en la traducció al castellà (primera edició setembre i segona, en octubre) amb el títol La hija pequeña. En entrar a la llibreria em trobe amb aquest llibre bellíssim, de format petit, bonic i elegant, on el blanc de fons amb detalls en negre i una gamma de grisos, més un toc vermell, formen un equilibri. L’òbric i els meus ulls cauen en el retrat embriagador de l’autora, també en blanc i negre, a tota pàgina imparell. És un llibre imprès sobre un paper excel·lent, una tipografia bella, ni una sola errada! En resum: un llibre que convida.
La hija pequeña és un relat testimonial, fins i tot diria confessional, on la memòria abandona el verb en temps passat i es torna present. És un relat que brolla de la intensitat de flaixos i frases breus, escenaris i atmosferes que apareixen i desapareixen, frases contundents, reaccions, gestos i converses que transcorren amb rapidesa, anades i vingudes en el temps, fugacitats de vida condensades en la paraula justa.
En tot cas, La hija pequeña és una novel·la de capítols curts i ritme vertiginós, on el passat es desgrana en temps present, en una cadència candent, sobre un to honest, i un inici en bucle: «Me llamo Fatima Daas, el nombre de un personaje simbólico del islam, un nombre que hay que honrar, que no se puede ‘ensuciar’, como se dice en mi casa. Me llamo Fatima Daas. Una pequeña camella destetada. Me llamo Fatima Daas. Soy una mentirosa. Soy una pecadora. Me llamo Fatima Daas. Soy una adolescente perturbada, inadaptada.» ¿I què hi ha darrere d’aquesta repetició constant, una lletania que penetra a la ment del lector? La recerca d’un jo, d’una identitat cultural, religiosa i, sobretot, sexual...
Serà per això, entre altres aspectes, que aquest relat és tan efectiu: atrapa, oprimeix i allibera alhora. I perquè l’autora comparteix amb els lectors una manera irresistible i subjugadora d’explicar una història d’identitat, de recerca d’identitat, a la qual s’arriba per molts camins, i sovint a través de la dissidència, del dubte, del dilema, de la contradicció, de la ruptura.
Fatima Daas ens porta per on ella vol amb elegància moral, amb honestedat, deixant-nos a nosaltres, lectors, un espai per a reconstruir el relat, respirar, mesurar les seues forces i les nostres pròpies, i fins i tot asfixiar-nos una mica de tant en tant, per després, tornar a agafar les regnes de la lectura conscients de com pot ser de difícil, per a algunes persones, arribar a ser qui són. Al cap i a la fi, la vida és la construcció duna identitat, o de múltiples identitats, com deia Henri Bergson.
La hija pequeña està contada en primera persona, i com escriu la poeta i dietarista Gemma Gorga en un altre llibre altament recomanable, Hi ha un país on la boira: «Tot relat en primera persona revela el jo del lector, el dinamitza cap a la reflexió especular: què hauria fet jo en aquest cas? La vivència narrada en primera persona és contagiosa, subjugadora». Sens dubte, Fatima Daas —ara a través de la traducció vivificant i captivadora de Lydia Vázquez Jiménez— ens obre aquest diàleg fora de nosaltres mateixos perquè, cite de nou Gorga: «No llegim la vida dels altres per xafarderia, sinó per aprofundir en la nostra, per projectar-nos en altres hipòtesis existencials. L’altre ens fa de mirall d‘augment. L’altre és el doble que ens permet el diàleg fora de nosaltres mateixos, evitant-nos caure en el solipsisme estèril. Per aquesta raó, un relat en primera persona sempre és veritat, encara que contingui altes dosis de fabulació o d’invenció».
I dit això, el món que descriu Fatima se’ns presenta com una realitat que ens sacseja i ens provoca dubtes i preguntes: «en Argelia, Francia es a la vez una basura y el paraíso» escriu Fatima Daas. I aquest viatge en dues direccions entre dos països i dues cultures de mirades diferents, la colonitzadora i la colonitzada, és ben present avui encara, i està en aquest relat. Fatima, que viatjarà de vacances a Algèria sent adolescent i de jove a veure la família, anotarà anys després de tornada a França en una llibreta: «Tengo la impresión de dejar una parte de mí en Argelia pero me digo cada vez que no volveré».
Moltes preguntes suggerides per una sola sentencia: ¿Com vius quan sents que ets una estranya entre els teus, quan els parles en la llengua familiar i no t’entenen? ¿Com vius quan has de demostrar, molt més que els teus companys francesos, la teua vàlua, demostrar que el teu treball que fa és teu, que no t’ha ajudat ningú? ¿Com vius quan dus quasi gravat en el front l’estigma de la desconfiança i la poca credibilitat? «Me llamo Fatima Daas. Busco una estabilidad. Porque es difícil estar siempre fuera, fuera de los otros, nunca con ellos, fuera de la propia vida, fuera de lugar.» ¿Com t’ho fas quan has de viatjar en RER (tren regional) fins a París, per saltar després al metro: hores diàries esgotadores sota terra, una prova de foc desmotivadora que molts fills d’emigrants no poden superar, ofegats per l’esforç? «Me llamo Fatima Daas, he nacido en Francia, a veces pierdo más de cuatro horas en el transporte para ir a clase, al trabajo, al teatro, al museo, o para volver a casa de mis padres».
Aquesta és la història de Fàtima, però és alhora la història de moltes i molts joves francesos fills de famílies musulmans, sobretot algerians, que construeixen la seua vida i la seua identitat des del xoc i la ruptura. Des del silenci i la intransigència. Enmig de tot això passa sovint, com és el cas de Fatima, que el pare castiga, insulta, reprimeix, ofega, condemna i la mare vigila, silencia, accepta, murmura i condemna, i de vegades comprèn. «Me llamo Fatima Daas. Siento que no me han enseñado a querer».
Trencar vincles, sortir del silenci, de la norma –no està permès parlar des problemes de casa fora de casa– no resignar-se al manament religiós i tirà, és, a vegades, l’única alternativa, sobretot per a les segones i terceres generacions: aquests fills i néts que han nascut a França i als quals l’islam posa entre l’espasa i la paret. Mai no ha estat fàcil raonar amb la fe.
