Crec que no aconseguiré mai res d’ell. Em promet que no tornarà a fer-ho, que confie en ell, però al cap de poc reincideix. Vàrem estar mirant un pis junts, sobre plànols, jo tinc dinerets, rebuts d’una herència. Soc, per dir-ho així, un bon partit. No soc una dona rica, ni res d’això, però tinc diners per a donar una bona entrada. I després el meu treball a un centre comercial em podria permetre pagar una lletra cada mes. Podríem ser d’aquells que tenen pis en propietat, una raresa per a la nostra edat. Faig plans amb ell i a la mínima ho llança tot a perdre. Li vaig donar un ultimàtum, però de res ha servit. Reincideix, es posa cec, beu massa, cau ebri, en coma etílic. Va com una moto. No té aturador, quan comença a beure no sap parar. No beu cada dia, no és un alcohòlic. No ho és de moment. Senzillament, els caps de setmana ix amb els amics i beu més del compte. En una ocasió es va estampar amb el cotxe contra un fanal, i el colp fou tan bèstia que el fanal va caure. Anava tan pet que des de dins del cotxe ho va gravar tot, vull dir, ell cap avall va gravar com queia el fanal a poc a poc, amollant exclamacions i aquelles coses. Després ho va enviar als seus amigatxos, a la colla del WhatsApp. Li varen retirar el carnet de conduir durant tres mesos. I així una rere altra. Ja sé que això fa mala pinta, és ben cert. Però, per dir-ho així, hi ha dos David: un que és el que m’agrada, i un altre que és el que s’emborratxa, fa el bèstia, i ho llança tot a perdre. Té dos rostres: un em té enamorada, i l’altre el deteste. No sé les vegades que li he dit que això ha d’acabar, però no hi ha forma. Vull pensar que a mesura que passe el temps es calmarà, i potser siga’m d’allò més feliços. Vull pensar-ho, i en canvi també dubte. Soc jove, podria buscar-me’n un altre, no tindria problema en trobar algú. Un amor frustrat es cura amb un altre amor, diuen. Canviar David per Daniel, per exemple. I més ara, amb aplicacions com Tinder, on hi ha joves fadrins a mansalva. Una vegada vàrem parlar d’anar a viure al camp, d’abandonar-ho tot, de començar des de zero. Volia allunyar-lo dels seus amics, de la festa, de l’alcohol, de les males influències. Però no el veig al bell mig del camp, cultivant encisams i tomaques, i donant a menjar a les gallines. David és un urbanita, com també jo. Ens agrada viure a la ciutat, passejar pels carrers, anar de tapes, ser anònims. Ens agrada la gent. Ens agrada el soroll dels carrers. El silenci del camp ens astoraria, ens faria caure en la melancolia. I més a l’hivern, quan estaríem mirant-nos l’un a l’altre sense res a fer, amb una foscor fora com la gola del llop. Ni ell ni jo tenim afició a la lectura; ni ell ni jo tenim cap interès per estar en casa, ni per sentir música i aquesta mena de coses. De fet, mai no parem en casa (la que siga), si no és per a dormir, o fotre com bojos. Li he prohibit l’alcohol, però diu que eixir sense beure, és com menjar sense sal. I un colp comença... un colp comença pot passar qualsevol cosa. L’abrace amb totes les meues forces, ell m’abraça a mi, i tinc la sensació que m’enfonsaré amb ell. Una veu interior em diu, bota! encara ets a temps! I una altra em diu, aguanta! resisteix! i em reté lligada a ell. I passen els anys, i res no canvia. El meu Titànic.
