Valencians, no deixeu mai de ser antipàtics! Si ho feu, el turisme arribarà massivament i devastarà la vostra ciutat! Certament, no podem negar que la vostra és una ciutat lletja, ignorant i que fa pudor. Però molt pitjor seria una ciutat sense personalitat, una successió de franquícies de botigues de souvenirs, agenollada davant legions de turistes també ignorants i que fan pudor.
Aquesta podria ser, en síntesi, la filosofia de Kenneth Tynan, un intel·lectual anglès que va visitar València compulsivament durant 30 anys, i que va quedar atrapat pels encants de la ciutat. O millor, pels no-encants de València. L’any 1970 Tynan va publicar un text en la prestigiosa revista literària ‘The New Yorker’ on qualificava València com «la capital mundial de l’antiturisme». Un text ara recuperat per l’Austrohongaresa de Vapors, en una brillant traducció d’Eugènia Bayarri Moreno.
Kenneth Tynan era amic de Marlene Dietrich, Roman Polanski, Ernest Hemingway, Vivien Leigh o Orson Welles. Format en l’elitista Magdalen College d’Oxford, va publicar regularment en capçaleres d’enorme prestigi, com ‘The Observer’, de Londres, o ‘The New Yorker’, de Nova York.
L’autor anglès se situava ideològicament en l’esquerra, i aquella València grisa sota la bota franquista, empobrida per la guerra i la llarga postguerra, i tradicionalment refractària al turisme li va causar tal impacte que va adoptar-la com la seua meca: «Algunes persones van de vacances per a trobar-hi desconeguts. Altres van per trobar-se a ells mateixos. Per a aquest últim grup, València, capital mundial de l’antiturisme, és el refugi i l’amagatall predestinat».
El text de Tynan resulta hilarant en molts paràgrafs. Com quan explica la detenció que va patir a mans de policies franquistes, o quan detalla el menú de l’hotel Astoria: «sopa de pintura verda, seguida d’una generosa ració de goma d’esborrar torrada, acompanyada d’unes bajoquetes que no eren verdes, sinó de color blau turquesa». Però també es deleix per un senzill plat servit a Casa Olano o pels arrossos de La Pepica.
Tynan excel·leix en la descripció dels monuments fallers: «El que s’ha esvanit és la dissidència radical en el camp de les idees. L’anticlericalisme ha desaparegut completament. El comportament de les autoritats nacionals (en contrast amb les municipals) no es critica hui en dia, i els comentaris polítics (en contrast amb els morals) són virtualment inexistents». I afegeix: «Pitjor encara, les actituds socials i ètiques que encarnen les falles són rabiosament i feroçment conservadores. Un terrible destí per a l’art popular. Són, en general, xenòfobes, antijoventut, timorates sexualment i contrarevolucionàries».
En un moment en què el turisme de masses encén els ànims, el text de Tynan arriba com a combustible per a les posicions dels antituristes, la nova Bíblia d’aquells que viuen amb horror l’obertura d’un apartament turístic en la porta del costat, que no dormen per les ‘erasmus partys’, que han vist com desapareix el comerç tradicional del seu barri. Tynan ja prefigurava l’evolució del fenomen, amb la devastació paisatgística o el control del negoci per part d’operadors multinacionals, però llançava –el 1970!!!–un crit d’esperança, que ara pren tota la seua dimensió: «És, espere, una ciutat massa perversa i antiestètica per a figurar mai en la ruta turística regular. Em dic a mi mateix que la gent no està preparada per a ella (definitivament la ciutat no està preparada per a ells), però puc estar equivocat. Pot ocórrer que pel simple acte de declarar València perfecta per a l’antiturisme, estic arruïnant-la per als antituristes».
La ruïna, efectivament, estava en girar el cantó.
