Vivian Gornick és una escriptora extraordinària per moltes raons: pels temes al quals ha dedicat la seua literatura: el problemàtic comunisme dins de la societat nord-americana a The Romance of American Communism; el fet de ser dona, jueva, i filla d’immigrants, a Vincles ferotges; l’elecció de viure sola com a acte polític, rerefons de La dona singular i la ciutat; i l’anonimat de la vida en ciutat on la mirada i les connexions quotidianes prenen una força ben valuosa, un dels grans temes de Mirar-nos de cara, on Gornick reflexiona, a més, a propòsit d’allò que desitja escriure i ensenyar als seus alumnes. Al cap i a la fi: el preu elevat de la llibertat.
I és sobretot aquestes capacitats de llibertat interior de Vivian Gornick a l’hora d’escriure, què gosa dir i com ho diu, allò que ens deixa bocabadats i que, com ella constata en Comptes pendents, el seu darrer llibre traduït per l’Altra editorial, són el producte de moltes reflexions, enganys, autoenganys, moments de lucidesa, altres de crisi, lectures i, sobretot, relectures. No debades en anglès aquest llibre du com a títol Unfisihed Business. Notes of a Chronic Re-reader (una re-lectora perseverant).
I en gran part, d’això parlen els deu assajos breus que componen aquest llibre, d’allò que Vivian Gornick sent, pensa i escriu, quan rellegeix algunes obres literàries de joventut o primera maduresa que la van marcar, tot i que potser encara no sap ben bé fins a quin punt, i que ara, passat el temps, té la sensació de no haver entès bé o, almenys, de copsar molt altres matisos i sentits que tenen a veure, molt més del que ella sospità un dia, amb la seua biografia.
És la conversa amb els llibres, què li van dir llavors i què li diuen ara, els vincles amb les lectures, una drecera on llibres i experiències vitals de vegades xoquen, de vegades conflueixen, de vegades es pertorben i d’altres, s’entenen i fins i tot ens ajuden a estimar més la vida. Al capdavall, un diàleg diacrònic constant entre els llibres, notablement novel·les, que ens dona pistes sobre qui és Vivian Gornick avui i quin ha estat el camí per a arribar fins ací: «a ningú li va sorprendre més que a mi que em tornés qui soc».
Gornick té una capacitat d’anàlisi literària, històrica i filosòfica que li permet aprofundir en els llibres i enllaçar-los amb les vicissituds de l’existència amb una plasticitat i una sensibilitat poc habituals. Però no només això, a més, sap expressar-ho amb claredat i elegància, amb un humor subtil, de vegades com una carícia, de vegades com un colp de puny: depèn del moment. La traducció catalana de Martí Sales –que ja va signar la versió catalana de Mirar-nos de cara– m’ha deixat, però, una mica sorpresa perquè presenta una Gornick de prosa abrupta i que –si be cal tenir en compte es tracta d’aproximaments literaris i temàtiques ben diferents– no flueix com aquella primera traducció de Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat que ens va apropar Josefina Caball.
Al marge d’aquest detall, les anècdotes contades per l’autora –allò que sembla una anècdota– tenen un pes transcendental en aquest llibre. Quan i com va entrar en el periodisme i de quina manera va descobrir el feminisme: aquella Vivian Gornick que s’obria pas en el periodisme als anys seixanta i envia espontàniament per correu una crònica periodística en primera persona a The Village Voice. I quan Dan Wolf, l’editor, la telefona, i li diu: «Soc l’editor del Voice, i tu qui collons ets?» Sense pensar-ho, diu: «No ho sé, digues-m’ho tu». I no és que Gornick li vacil·lés: «Ho havia dit de debò, jo, allò de no saber qui era».
Tardaria un any en tornar a l’oficina del Voice a demanar feina. I Wolf se’n refià: «només escrius un article a l’any, com vols que et doni feina?», però ella s’ho havia rumiat molt i estava decidida a fer periodisme. «Al cap de dos encàrrecs, em van donar la feina». I primer va bregar per reeixir amb un periodisme en primera persona, un periodisme que encaixés allò que passava al carrer amb com ho veia Gornick, un problema que va quedar a mig resoldre perquè a final dels setanta van irrompre els moviments d’alliberament i el Voice li va dir: «-A Bleeekcer Street hi ha unes trobades feministes. Per què no hi vas i les investigues? -Què és una feminista- vaig preguntar-li. Al cap d’una setmana , m’hi havia convertit». I aleshores «Vaig veure les vides no viscudes de les dones. [...] Vaig descobrir que durant tota la meva vida lectora m’havia identificat amb personatges que avançaven per la vida per camins totalment allunyats del que jo agafaria.»
I aquelles trobades feministes serien un abans i un després: la paraula masclisme i les seues manifestacions més diverses entraven en escena en el món de Gornick. Ara bé, com ella mateixa diu: «no tot eren flors i violes» i ni la revelació compartida ni la companyia que sentia d’altres dones era suficient per apagar el nivell de ràbia que el moviment feminista havia provocat. I fer-se lliure era un treball constant i de llarga durada: «Gràcies a la psicoanàlisi (un tema present en l’obra de Gornick, també en aquest llibre) vaig entendre –encara que em va costar anys d’assumir– que només amb una idea no n’hi hauria mai prou. Que l’esforç que calia per obtenir alguna cosa semblant a un jo integrat seria la tasca d’una vida. Com va expressar memorablement Anton Txèkhov: «tot i que ‘altres m’havien esclavitzat’ era jo qui m’havia ‘de treure l’esclau de dins, gota a gota». I en part d’això va també aquest llibre: de traure’s de sobre tot allò que esclavitza i de trobar la nostra veu.
Per a Gornick, que als trenta anys volia ser escriptora i concretament novel·lista, però sentia que no se’n sortia amb la ficció, Ginzburg va ser un far, una veu, un senyal: «vaig trigar a descobrir que no tenia talent per explicar una història que sortís d’un món totalment imaginat. Com escriuria la gran novel·la nord-americana si era incapaç de fer que cap ficció tingués vida? Aleshores vaig llegir l’assaig de Natalia Ginzburg La meva vocació (on descriu el seu aprenentatge com a escriptora) i vaig veure el camí a seguir».
Trobar la seua veu, mesurar els seus límits, ensopegar amb el to i amb la manera, és fonamental per a qualsevol escriptor.
