Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Herbari comunista

Vargas Llosa diu al pròleg de ‘Hacia la estación Filandia’ que les idees d’anarquistes i socialistes, romanen tan provocadores i rellevants avui com ho van ser en el seu temps.

Herbari comunista

El funcionament de l’estat socialista burocràtic ha estat descrit, criticat i per la via fàctica, descartat, amb motius més que suficients. El que no s’ha emprés, amb entusiasme equiparable, és una revisió honesta, valenta i actualitzada de les misèries i contrasentits del capitalisme neoliberal –el que porta la batuta en l’orquestra desafinada i desassenyada dels negocis del món.

Com a l’acudit postsoviètic, hem comprovat que el paradís socialista era una faula de sang i patiments (perillosa, sobre tot, per als mateixos comunistes), però l’infern capitalista era molt, però que molt real, companys. Eh que sí?

Els joves llobatons

Clar que proposar-se una tasca com la que he enunciat supera, de sobres, el modest espai d’un article, però per algun lloc cal començar.

A escala editorial, que es un sismògraf de certa sensibilitat en la detecció de tempestes de l’esperit, s’ha començat amb l’edició de clàssics del socialisme com ‘Hacia la estación de Finlandia‘ (amb pròleg de Vargas Llosa!), d’Edmund Wilson y ‘En pos del milenio’, de Norman Cohn, entre altres obres.

Cohn, en concret, troba precedents històrics del comunisme en els místics medievals alliberats de tota subjecció doctrinària i en les masses mil·lenaristes que esperaven un llibertador apocalíptic en l’estela de Sant Joan.

No cal anar tan lluny: la col·lectivització, el socialisme o comunisme o com li vulgueu dir, existirà sempre en el fet que la primera cosa que fan els joves llobatons de la manada es desafiar als llops que manen, renegar de les cerimònies de validació social, apuntar-se al kibutz o a MSF i uniformar-se al voltant de la música heavy, els botellots de dissabte o el trotskisme ressuscitat. Aquí està el germen del comunisme (o socialisme): es reeditarà en cada generació amb més o menys forces (l’escàs impuls per emancipar-se dels pares dels joves europeus és la prova més clara de la mala salut del pensament i l’emoció igualitàries. Però la mala salut tampoc no dura eternament).

Ho sent molt pels senyors de Vox però el comunisme és la cosa més natural del món. Clar que també és natural el vi i no cal beure-se’n una bóta sencera.

Herboritzar el comunisme

La gent més jove no ho sap però amb l’eurocomunisme com a contrapès de la democràcia cristiana, algunes capitals i regions d’Itàlia foren administrades si no sàviament si, com a mínim, amb certa eficàcia i honestedat, que els sindicats es feien respectar (i de quina manera!) i que Itàlia era una superpotència en automoció, cinema i música (i pensament polític). Entre altres coses. Que l’equilibri no es va trencar ni amb el foscos grupuscles manipulats per la màfia, l’ambaixada dels EE UU, la lògia masònica P-2 i la pròpia intel·ligència militar infiltrada per elements feixistes. I eren grupuscles que posaven bombes en trens i estacions.

Deixe un poc de banda la meua devoció per aquella Itàlia i tracte de generalitzar: molt sovint el comunisme (burocràtic) fou més útil per als que l’usaven (els sindicats occidentals) que per als que el patien. El comunisme era un espantall preciós per a millorar el conveni. El món no s’ensorrà quan els comunistes islandesos reberen, en 1978, l’encàrrec de formar govern. En l’estat de Kerala, Índia, als anys cinquanta del passat segle, els comunistes conquistaren el govern per la via electoral. Ho han aconseguit més vegades. Ho aconseguí, també, el socialista Salvador Allende en Xile, però l’Imperi decidí estrangular l’experiment i l’exemple tot i que ara respecta l’aliança entre un catolicisme pudent i un sandinista degenerat com Daniel Ortega a Nicaragua.

Igualar no es uniformar

El socialisme laborista no es el chavismo. I el comunisme xinès fa riure (per més que provoque ereccions en els capitans de l’economia occidentals). A banda del fracàs espectacular de la teoria leninista del partit, hi ha moltes més senyals de vida en l’esquerra diversa i de cap manera uniforme, del nostre país i de molts altres països.

L’antropòloga Kristen Ghodsee en ‘Por qué las mujeres disfrutan más del sexo bajo el socialismo’ recorda que els anticonceptius i l’avortament eren drets al bloc oriental molt abans que foren una aspiració a Occident. No sé amb quines eines analítiques la senyora Ghodsee diu que les alemanyes orientals tenien el doble d’orgasmes (potser perquè no tenien tele?) que les seues desgraciades companyes d’Occident. Després la cosa es va anivellar...a la baixa.

És una cosa que ja sabíem però que no convé oblidar: les primeres enginyeres, astronautes, directores de fàbrica o catedràtiques varen aparèixer a la Unió Soviètica, no a Oxford o a la NASA.

Compartir el artículo

stats