Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

Personal shopper

Personal shopper

Va ser per casualitat, com totes les coses bones que em passen en la vida. Tinc traça per a vendre i un dia una clienta d’una botiga on feia d’empleada em va preguntar si li volia fer de personal shopper. Fou així, a boca de canó. Aquella clienta era mig estrangera, de les que han rodat mig món, i m’ho va deixar caure i al principi no sabia de què parlava. Em va explicar que necessitava algú que l’acompanyara de compres i l’ajudara a triar roba. Que s’havia fixat que jo tenia bon ull, que no volia vendre-li la roba perquè sí, que tenia gust, i que no parlava massa. Em va dir que no suportava les empleades que no paraven de parlar, que algunes botigues les evitava precisament per això, per no sentir-les. Bla, bla, bla, i va riure. Em va dir el que em pagaria per cada dia de compres i em va semblar que podia ser un bon complement. La clienta era una dona extravagant, amb un accent melós (després vaig saber que era de Pèrsia). Havia guanyat pes i no era fàcil que la roba li parara bé, i a més era exigent amb si mateixa. Li vaig dir que bé, i aleshores sols va posar una condició: que quan eixírem jo no em comprara res. Que no mirara res per a mi. Em va dir que no em feia falta mirar res, que a mi em quedava tot bé, qualsevol cosa que em posara. En canvi a ella... I va riure, un riure agut, prou escandalós. Jo pensava en els petrodòlars que tindria, d’on li vindrien tots aquells diners, a la persa. Però era generosa, i em donava els diners de manera dissimulada, com si li cremaren la mà. Al poc, li vaig agafar estima, i també a la seua germana Leila, a la qual també vaig començar a acompanyar. Era un gust entrar en les millors botigues de la ciutat i no mirar preus. Qualsevol cosa era adquirible, fins i tot aquelles que s’exposaven en els aparadors del que es diu, pomposament, la milla d’or. Aquest no era el problema, el problema era que li parara bé, a ella o a la germana. Poc després la germana em va presentar unes amigues, que també em varen contractar, i jo les acompanyava de botiga en botiga. De vegades, reunia un parell d’elles, i inclús vaig començar a imitar el seu accent, per tal que les botigueres pensaren que jo era una d’elles, i no una vulgar personal shopper. Després tornava a les botigues i em comprava jo a soles alguna cosa, i em feien uns grans descomptes, les dependentes em somreien d’orella a orella i jo seguia parlant d’aquella manera, com parlen les perses, ja sabeu. Fins i tot, em vaig deixar les celles més grosses, i em vaig pintar les ungles de vermell, i introduïa paraules en anglès, com elles feien. La meua persa havia estudiat a Londres, i empedrava el seu castellà de paraules en anglès. I deia ooops. Vaig començar a dir ooops a la mínima. I shit. Shit i ooops. Vaig començar a guanyar tants diners que vaig deixar la botiga de roba en la qual treballava i em vaig independitzar. Tot era en negre, dinerets arribats sense cap odiosa retenció. Dinerets frescs. Al final, les assessorava en tot, de tot volien conèixer la meua opinió. El cas és que vaig agafar estima a la persa i a la seua germana Leila. Tanta que un bon dia una dependenta em va dir que a mi em pararia de meravella un vestit que havíem descartat, que era una gran oportunitat, i vaig estar temptada de provar-me’l. Em sentia una d’elles. Per què no? Però em vaig resistir. Ja al carrer, la persa em va agafar del braç, com si fora una vella amiga. Em va confessar que li havia agradat que no oblidara qui era jo, ni el pacte establert entre nosaltres dos. Que era una gran professional i m’estava agraïda per no confondre les coses. Som el que som i no podem deixar de ser-ho, digué finalment, apressant el pas.

Compartir el artículo

stats