L’anorac de la meua neta

La meua neta m’envia per WhatsApp l’anorac que vol per al seu aniversari. És d’una casa coneguda i pense que no hi haurà cap problema. Vaig a uns grans magatzems i busque l’estand de la marca: folres polars, samarretes, gorres, tota la mercadotècnia habitual. L’encarregat és un jove alt, de cabells llargs, que els porta arreplegats en un monyo tipus niu d’ocell. Com si fora un mestre d’arts marcials. Un aspecte ridícul, pense, mentre el mire atendre uns clients. Té molta conversa i s’allarga amb les explicacions, massa xerrameca, riu, etc. Massa vent a la flauta. Espere pacientment, perquè no hi ha on seure. Quan per fi és el meu torn, li dic que busque un anorac i que... No em deixa acabar la frase i m’interromp dient que està esgotat. No he pogut ni mostra-li la fotografia del mòbil. Li pregunte com ho sap. I em contesta la classe d’anorac que busque, i que si és aquell fa mesos que està esgotat. En efecte, és aquell anorac. Però no sé per què li dic que no, que es tracta d’un altre. M’escruta amb la mirada des de la seua altura atlètica. No, no és eixe, dic amb cara de pomes agres. És un anorac per a mi, dic, assajant un rostre de pòquer. Per a vostè?, repeteix sobtat. Sí. Ah, pensava que era per al seu net, o més ben dit per a la seua neta. Cada dia venen prop de vint adolescents buscant... Sobretot xiques. No és el meu cas!, l’interromp. Perdone. I quina classe d’anorac vol? Un que siga impermeable. D’acord, diu mirant-me d’esquitllentes. Me’ls mostra tots, m’ho explica tot, característiques, transpiració, teixits indestructibles, meravelles de la ciència quan es posa al servei del disseny. Tinc tota mena de dubtes, faig una cua ben llarga. Una joveneta, de cabells llargs i llisos, ens interromp i pregunta pel mateix anorac que vol la meua neta. L’encarregat li contesta que està esgotat. I em mira com ratificant-ho: veu, no m’ho he inventat. Clar. M’explica que l’anorac s’ha posat de moda perquè el porta la Kardashian. No sé ben bé qui és, però tant se val. M’explica mil històries sobre la insuportable lleugeresa de la moda. Ara vol ser empàtic, malgrat la gent que té esperant. Sembla que allò no l’afecta, i passa per davant d’ells sense mirar-los, tal com fan els cambrers molt experimentats al davant d’algun client nerviós i famèlic. Al final, compre un anorac negre, prou car. Quan arribe a casa la meua dona em mira amb suspicàcia. No li he explicat res, no vaja a ser que m’obligue a retornar-lo. No podria suportar de nou la xerrameca del venedor, ni el seu somriure delator i arrogant. He decidit que me’l posaré quan vaja a veure la meua neta el dia del seu aniversari. Li diré: no hi havia el teu però sí el meu.

Suscríbete para seguir leyendo