Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Caixa d’eines

Fina, d’Oklahoma

Ja fa uns quants anys, Fina Cardona-Bosch es va instal·lar a Oklahoma -el «poble roig» en choctaw, la llengua dels natius d’aquell territori nord-americà. Allà, a prop del riu Red, Fina, sempre vestida d’astronauta per si calia fugir-ne, ha viscut fins al seu traspàs, ataüllant el món per l’immens forat de les xarxes digitals.

Només alguns amics de tots els sexes, gèneres i condicions -ella i jo ja ens entenem- en sabíem les senyes, precisament perquè Fina, massa lúcida per al país kafkià d’on era filla natural, va voler posar kilòmetres virtuals entre el lloc triat per retirar-se i una geografia original en què ja no es reconeixia. Els elegits d’aquella tribu de fucking weirds érem pocs, però d’una solidaritat de pedra picada. Érem la colla de la pellroja, ara orfes d’un afecte càlid i incondicional, sempre còmplice. Gent de procedències diverses, heterodoxos de la terra, cada dia més aliens a un món desbocat que s’esgarra per les costures: a mitges brigada anticoenta, a mitges melancòlics cowboys sense fronteres. Una tribu que la nostra cap jeràrquica havia reclutat per les galàxies per on havia cavalcat en vides anteriors: la literatura, l’ensenyament, la ràdio i la televisió, les músiques, la Colla del Garrofó o els Amics dels merengues de casa Campos de Xàtiva.

A la crida matinera de la pellroja, la tribu es comunicava cada dia, des de primera hora, per les xarxes digitals que tots els membres odiàvem però fèiem servir de manera insistent. Bon dia, bon dia i avant. Només de tant en tant, els dies assenyalats i de força major, Fina s’enlairava amb una paella voladora monoplaça des d’Oklahoma i es teletransportava a Torí, on tenia casa, al Congo, on visitava la mare entre pessigolles de palmera, o a les Illes Lofoten, on darrerament buscava un «terrenet» on fer paella de ren els dies que plogueren pigues.

A primera hora del 2 de febrer, jo havia d’agafar l’Euromed per a desplaçar-me a Barcelona des de Madison, a l’Horta Nord. Amb el peu esquerre ja al pujador del tren, entre l’andana i el vagó, un WhatsApp de Joan-Carles Martí em va alertar que Fina Cardona-Bosch havia faltat a trenc d’alba. Com un ressort automàtic, vaig baixar-me’n d’un bot i vaig seure a un banc de l’andana, davant dels ulls confosos del personal de l’estació. Vaig quedar-m’hi una hora llarga, absent i desnortat, rellegint a la pantalla del mòbil alguns dels articles del «València, quina paciència» que Fina havia publicat els darrers anys al Valencia Plaza. Sens dubte, la millor literatura urbana que s’ha escrit mai sobre la ciutat de la qual la sàvia pellroja va fugir direcció a Oklahoma on descansarà per sempre.

Compartir el artículo

stats