Mentre s’esfumen les possibilitats de trobar vida complexa a Mart, el nostre planeta no deixa de donar-nos satisfaccions i sorpreses. És nostre i no en tenim altre: que no t’enganyen les fantasmades d’Elon Musk o de Jeff Bezos per més que la nostra espècie, a base d’obstinació i recursos, haja aconseguit adaptar el tros mes evident de la biosfera a les conveniències del Sapiens, d’alguns sapiens.
Tots els dies un grapat de joves s’hi sumen a la dieta vegetariana tot i que conec vegans que no tenen inconvenient en devorar ous, i fins i tot vedella, si l’animal es de confiança. El que hi ha en marxa és una conspiració que trià color fa temps: el verd.
Els vegetals es mouen
No parle de la dimensió política dels Verds. Són un símptoma important però jo escric d’una jugada de mes llarg abast que té efectes de càrrega de profunditat en el món científic i en el món en general. Les mates i arbres ja no són una bona metàfora de la immobilitat. Heràclit ja ens va advertir: res no s’està quiet. De fet no paren, com demostraren Stefano Mancuso i Alessandra Viola en Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal. Els arbres tenen arrels tan complexes sensibles a l’aigua, el sol, la gravetat, els components químics, el llinatge del seu veïnat i certes formes d’ aparent altruisme que, potser, són formes de simbiosi, que caldria parlar d’un cervell cap per avall. Semblen persones? No, tenen quinze sentits més que nosaltres segons la comptabilitat de Mancuso i Viola.
Als anys 80 del passat segle uns científics comprovaren que certa espècie d’acàcia africana advertia a les seues germanes de l’arribada de les girafes. En aparença no passava res, però les fulles de les avisades es tornaven més tòxiques en rebre l’avís per un missatger químic.
Els vegetals són molt sofisticats, altrament no representarien el 99% de la biomassa. És un èxit evolutiu que implica, per sobreentesos, mecanismes de selecció i adaptació d’una complexitat que esborronen amb la mateixa intensitat emocional al botànic i al xiquet que visita un museu del Juràssic.
Quan una abella es posa a libar el nèctar d’un matoll o flor concreta, ja treballa en la mateixa espècie fins al dia següent. És una manera d’optimitzar “l’esforç” de pol·linització. El pol·len del meló no val per a la carrasca.
L’atmosfera explosiva
Quan James Lovelock es dedicà a estudiar l’atmosfera terrestre en companyia de Lynn Margulis, els sorprengueren dues coses: primer, que l’aire que respirem té components químicament molt actius (sobre tot l’oxigen) i, segon, que son els éssers vius els encarregats de mantenir la seua composició dins d’uns marges molt estrets. Fa 3500 milions d’anys, el Sol resplendia un 25% més que ara mateix i, malgrat tot, la vida s’obrí camí.
Fou la hipòtesi Gaia. Lovelock encara desenvoluparia les seues derivacions en uns quants llibres més.
I Lynn Margulis seguiria insistint en la simbiogènesi i en organismes amb tan poc glamur com els bacteris. Gràcies a ells –als poc glamurosos bacteris– sabem que la persona és un edifici bacterià, que els mitocondris son antigues bactèries capturades i convertides en orgànuls de la cèl·lula...
Amb una dedicació absoluta al coneixement científic, ben lluny de les aplicacions tecnològics que –opinava la investigadora–
quasi sempre són derivacions de l’avarícia més extrema, Margulis amplia l’òptica evolutiva d’una manera ja imparable per a desgràcia dels neodarwinistes de més poc trellat: mol·luscos que obtenen aliment de la llum gràcies als cloroplasts que han incorporat al seu organisme, el kèfir con una associació de trenta microorganismes en un sol ésser de nova planta, la biota dels nostres intestins que fa un parell de quilos i que, en equilibri ens assegura una bona digestió...
La catedral de tots els Déus
Per al hinduisme, Déu i Cosmos és el mateix: una substancia eterna, infinita i subsistent per si mateixa. Spinoza, que és un pensador molt sòlid i irreparablement occidental, diu una cosa semblant.
El verb salvar hi hauria que excloure’l del llenguatge popular. No hi ha res que salvar, cal fer les coses que creguem i volem: l’Amazonia la podem comprar i conservar si, per exemple, creem un mecenatge planetari a cent euros per cap. Qui més tinga que pague més. Ni sona massa èpic, ni cal que sone, però la naturalesa ja es la catedral més venerada des que el temple de Jerusalem va ser arrasat i es perdé l’estàtua d’or i ivori d’Atenea. David G. Haskell, biòleg i poeta trau un llibre i un any d’investigació de Un metro de bosque: no hi ha res com aprendre a mirar. Les visions panteistes, el platonisme, l’ànima del món impregnen cada fulla de Tierra viviente d’ Stephan Harding. I on miren? On mirem? A dins i a fora. A les estrelles, a la pols còsmica que ens constituí.
