Tu i jo érem com ells, te’n recordes? També anàvem de museus i comentàvem els quadres junts, i dèiem tot allò que ens passava pel cap. El més important era estar junts, sentir-nos la veu, la manera de raonar com una sola ment. En aquells dies, no hi havia tants museus com ara, però els suficients per a perdre’ns per ells. Com que no ho recordes? Ens agradava d’allò més posar-nos en la pell dels sants, dirimir què haguérem fet nosaltres si... Si què? Si ens haguérem vist en aquella situació. Quina situació? Què sé jo? Sants i santes que leviten, i coses així. Rèiem d’allò més amb algunes pintures... Semblen molt enamorats aquests dos, te n’adones? Tenen tota la vida al davant, no tenen xiquets ni res d’això. Estan tranquils, tenen tot el temps per a ells. Tenen tant de temps que no se n’adonen com són d’afortunats. No els mires tan descaradament! No passa res, però has de ser més discreta. Potser d’ací se’n vagen al parc, i busquen un banc arrecerat i es besen amb passió. I facen grans plans, busquen llogar-se un pis, perquè impossible comprar-se’l. I tampoc és fàcil trobar res de lloguer que estiga bé. Sí, potser tenen sort i troben un, a bon preu i confortable. De segur que fan grans plans, i pensen inclús tenir fills. Ho recordes? Sí, clar, dona, tu en tens! Quines coses dius! Tens tres fills i vuit nets. No rigues, dona. Ni poses aquesta cara. Clar que venen a veure’t, el que passa és que ara no ho recordes. No et preocupes, a mi de vegades també em passa. No t’estic prenent el pèl. Vinga, fes un esforç, segur que no recordes quan anàrem al Louvre? O quan anàrem a Florència? Hem rodat molt els dos junts, i després també amb els nostres fills. Tu sempre ho volies veure tot, no deixar-te res sense visitar! Ah, veus! Això sí que ho recordes! Com corríem per arribar a temps per a poder entrar en un últim museu, encara que fora només un quart d’hora. Deies que qui sap quan podríem tornar, i tenies raó. Sempre has tingut aquesta obsessió per veure-ho tot, per no deixar-te res per a la pròxima vegada. Cada museu és una bombolla de records, i tu els col·leccionaves, com també col·leccionaves tots els fullets que hi poguera haver. Tornàvem amb les maletes plenes de fullets de museus. I mai no has volgut tirar res, i jo ara, clar, no m’atrevisc a fer-ho. No em mires amb eixa cara, dona! No tiraré res. Ho conservaré tot. Sempre. Que siguen uns altres els que ho porten al contenidor de paper. És una mala jugada eixa, saps? Tota aquella muntanya de records perduts per sempre.
