Soc una persona superficial -a qui agrada la superfície, vull dir: l’epidermis, el que es pot veure i tocar, sense plantejaments de profunditats suposadament seductores. Per si era poc, a partir d’una certa edat, tots guanyem vestits de fosc i vistos de lluny. Els homes, ara a l’hivern, són més elegants amb gorra o barret. Les dones, com insistia Fina Cardona-Bosch, amb màniga francesa. Per contra, traspassada la distància íntima, els accidents del pas del temps són massa evidents. D’altra banda, els rituals de la cortesia -la politesse francesa i les good manners britàniques- ajuden a un distanciament educat i respectuós.
Per això mateix, m’agrada la gent discreta, civilitzada i continguda, i m’incomoden les efusions verbals hiperbòliques -i més encara les no-verbals, siguen d’alegria o de dolor, que això tant se val. Tampoc em fan el pes les persones massa expansives, capaces d’explicar-te tota mena d’intimitats -que jo mai no els correspondré. I em fatiga així mateix l’egocentrisme exhibicionista, que trobe sempre excessiu. Pitjor encara si te’l serveixen embolicat en la retòrica de l’autoconeixement i altres llocs comuns que han imposat el negoci de l’autoajuda i el narcisisme postmodern.
També en els gustos literaris seguisc la mateixa pauta, inclosa la dita «literatura del jo» que m’agrada llegir i que, de tant en tant, practique per matar les hores. No m’interessen, de fet, els «diaris íntims» allunyats del context social en què es pensen i s’escriuen. M’estime més els «dietaris» -que solen ser agendes privades, però, almenys en teoria, d’interès públic. Al capdavall, els dietaristes solem explicar la privacitat precisament per amagar la nostra intimitat -per resguardar-nos de les mirades indiscretes. ¿Què són, pense entre mi, els tatuatges, les maneres de vestir, la literatura, l’audiovisual o les xarxes digitals sinó embolcalls, façanes i màscares?
Ara tothom reivindica la transparència. En la literatura i en la política pública. Hi ha fins i tot institucions administratives que se n’ocupen. «La potent exigència de transparència indica precisament que el fonament moral de la societat s’ha afeblit, que els valors morals, com l’honradesa i la lleialtat, perden cada vegada més la seua significació», assenyala Byung-Chul Han en el seu suggeridor llibre La societat de la transparència. De l’honradesa i de la lleialtat, diu el filòsof sud-coreà. I de la confiança, podíem afegir-hi nosaltres.
Però, si filem prim, l’honradesa, la lleialtat i la confiança són valor culturals, no exactament polítics. S’assenta la política de transparència sobre un fracàs cultural? Siga com siga, la desconfiança i la presumpció de culpabilitat del ciutadà és la derrota definitiva de l’individu davant de l’estat intervencionista. Un triomf que sovint invita a la clandestinitat i a la desobediència davant del panòptic.
