No passa res, li dic al meu fill. No crec que entenga el que li dic, però sí que percep que hi ha un perill. Els xiquets menuts ho perceben tot, tenen un sisè sentit. Què s’amaga entre els arbusts? L’altre dia hi vaig veure un senglar. Baixen de les muntanyes, ens han perdut la por. Jo no tinc por, però patisc pel meu fill. Si no estiguera amb ell tot seria una altra cosa. Des que soc pare tinc por, jo que mai no he tingut por. Tinc por per ell, per les paparres, que diuen que poden passar tota mena de malaltia. Els senglars porten paparres i les passen als humans. Tinc por pel coronavirus, tinc por per si... Tinc tota classe de por. Al canvi climàtic i ara als russos. Vaig a la mar i no puc gaudir de les vistes, perquè pense que en uns pocs anys hauran pujat les aigües i no quedarà res d’aquella platja. Mire tots els dies el temps, les pàgines meteorològiques més especialitzades, sé tot sobre les baixes pressions, sobre la situació dels embassaments. M’angoixa que no ploga, que s’acabe l’aigua, com també m’angoixa que ploga massa, com m’angoixa que augmente el preu de l’oli de gira-sol, i he anat al supermercat i he agafat mitja dotzena d’ampolles però la caixera sols m’ha deixat emportar una, assegurant-me que tot anava bé. Allò m’ha fet anar a un altre supermercat i comprar una altra, i també de pas he comprat farina, i he sentit en aquell moment algú que deia que el preu de la llum assoliria un nou màxim històric, i aleshores també he agafat sucre i rent i ous, i li he dit al meu fill que no tinguera por, però ell notava que alguna cosa no anava bé. No sé per a què vull tant d’oli de gira-sol, però tinc la sensació que ens amaguen alguna cosa, que cal llegir entre línies, que el gas també serà un bé escàs, i pense si caldria comprar botelles de butà. Des que soc pare veig les coses molt més clares, i al mateix temps molt més confuses, i pense en el meu fill, en la merda de món que li anem a deixar, amb pandèmies, guerres i el preu dels carburants pels núvols. L’altre dia, quan passejava per l’horta amb el meu fill, un llaurador em va explicar que ara havia de pagar el triple pels adobs, perquè aquests es fan d’hidrocarburs. Alhora em va explicar que ningú volia la seua collita. Jo no ho entenia, perquè aquelles cebes eren molt bones. Que havia plantat i cultivat aquell camp per a res, em va dir el llaurador. Que collira les que volguera. Que me les regalava. Vaig tornar a casa amb el carret del xiquet carregat de cebes, però tota l’estona em girava, per si era una trampa. Què sé jo? És tot tan estrany! Vaig gaudir d’aquelles cebes, i uns dies després, quan vaig tornar per més, vaig descobrir que havien treballat el camp. Vaig recordar aquell llaurador, dient que eren uns fills de puta, però quan jo li preguntava qui, no sabia molt bé explicar-me de qui es tractava, deia que tots, que tots sense excepció, però jo no ho entenia, tots no podien ser. I l’home s’arronsava de muscles i feia carasses, i ho vaig deixar córrer. Abans, per a congraciar-me, li havia parlat dels pets de les vaques i com aquestes eren també responsables del canvi climàtic, i que hauríem de menjar més verdura i menys carn. Però el llaurador em va dir que allò eren collonades, i també ho vaig deixar estar per a no enfurismar-lo. Potser tenia raó, allò sempre m’ha semblat estrany, acusar les pobres vaques. Mire de nou entre els arbusts, he vist un moviment sospitós. Si és un senglar no el miraré als ulls. Ni faré moviments bruscos. He llegit que les perilloses són les femelles, i més si van amb les cries. També estan desconcertades, inquietes, amb tants humans prop. Desorientades en aquest món tan sospitós. Què fem els humans per allí? Per què no les deixem menjar tranquil·les amb els seus raions? No passa res, li dic al meu fill. Però ell sap que alguna cosa passa, percep la inquietud. Una inquietud que no té nom.
