Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Articontes

Algú molt especial

ARTICONTE. ALGÚ MOLT ESPECIAL Jesús Císcar

Ma mare sempre em necessita quan tinc alguna cosa important a fer. Té un radar especial, un sisè sentit. Ja sabeu què vull dir. M’acaba de cridar i ja pel to de la veu sabia que alguna cosa no anava bé. Li he dit que anava a l’Ofrena, que ja estava vestida de valenciana, que... Però s’havia oblidat les claus a dins de casa. Per telèfon m’ha explicat que les festes aquestes del diable la maregen, tanta traca, tant de soroll. Per no parlar de Pisca, que tremola amb els petards. Ha aprofitat de pas per a preguntar-me com poden agradar-me les festes, què trobava en elles. Que era incomprensible i inexplicable, per més que ho pensava. He imaginat ma mare de cara al portal, amb Pisca en braços, tremolant com una fulla. Una ciutat tota pixada, ha prosseguit ma mare, una ciutat que sols fa olor de xurro, una ciutat espantosa, ha cridat ma mare. Plena de gentola, ha reblat ma mare. Li he dit que anava a obrir-li, però que hauria d’anar caminant, perquè el centre estava tallat per l’Ofrena. Ma mare ha contestat que això era el que faltava, que si hi haguera una urgència la gent es moriria esperant l’ambulància, amb els carrers obstruïts per aquelles carpes ridícules, plenes de gent ridícula, vestides de manera ridícula. S’ha fet un silenci. Un llarg silenci. Tan llarg que ha preguntat si seguia allí, a l’altra punta del fil telefònic. Ma mare segueix veient un finíssim fil telefònic que ens connecta en la distància: ella al centre i jo a l’extraradi. Li he dit que sí. Aleshores, s’ha volgut disculpar, i m’ha dit que ella sabia que jo seguia de fallera per Vicent, que en glòria estiga. Que ell em va arrossegar a aquell món, i que, en fi, Vicent era faller, un faller autèntic. I ha posat una entonació en autèntic, la seua típica entonació, que en aquell cas concret emprava per a manifestar que aquella autenticitat li semblava ben poca cosa. Que ell sí que era autèntic, i jo, en canvi... Vicent plorava durant la cremà, m’ha dit ma mare en una nova evocació, i la primera vegada que el vaig veure plorar pensava que era pel fum! Ho ha amollat i ha fet un riure estrident, però que al mateix temps era valoratiu, com dient que ella mai no s’havia pogut imaginar que algú poguera plorar veient cremar una falla, una cosa tan absolutament ridícula! Que hauria de ser a l’inrevés, aplaudir d’alegria! Cremar aquell horror! He intentat calmar-la, perquè sabia que aquella conversa podia derivar en qualsevol cosa, en un mal cos indescriptible, en una nova batussa entre ella i jo, i no volia anar a l’Ofrena pensant en allò, en ma mare malhumorada, no volia que m’aigualira la festa. Ma mare és així, una reventaplenaris, una aixafaguitarres, una professional de la gresca. No suporta cap veí, com tampoc suporta les caixeres del supermercat, o la peixatera, que no té ni idea de com preparar el peix, diu. Té contenciosos per totes bandes, té una enorme capacitat en aquest sentit. Quan va morir Vicent, estiguérem un temps sense parlar-nos, perquè va fer alguns comentaris absolutament inadmissibles. Llavors, un bon dia es va comprar Pisca, a qui trau a passejar cada dos per tres, i que li serveix per a relacionar-se amb altres amos de gossos. S’ha fet molt popular entre els amos de gossos del centre. Ma mare té una presència de marquesa vinguda a menys, i sap com tractar la gent, per fer-se respectar. Estic segura que en una guerra nuclear ella seria una de les poques supervivents. Ella i Pisca. Li he penjat, he agafat les seues claus i he eixit corrent al carrer. Si m’afanyava, després encara podria agafar la comitiva fallera en algun punt del trajecte acordat. Aleshores, s’ha posat a ploure i no portava paraigües. També amb les presses m’he adonat que m’havia deixat la bossa amb les meues coses. Entre elles, les meues claus. Sort que en casa de ma mare tinc un altre joc, he recordat. He somrigut alleujada, com qui ha superat un nou parany de la vida. He respirat i he arrancat a córrer. En la falla tots coneixen ma mare i saben com és. Algú molt especial, diuen. Mentre caminava a bon pas he pensat que li hauria de demanar les meues claus, i que ella de segur protestaria. I em diria, com qui no vol la cosa, que no sap on tinc el cap. I què seria de mi sense ella.

Compartir el artículo

stats