Aquests dies es compleix un any de la mort de Brines. Per recordar-lo, s’ha fet coincidir la data amb l’estrena del documental «Francisco Brines: los signos desvelados», dirigit per l’actriu Rosanna Pastor, que ha estat treballant amb els seu equip durant els darrers anys. A la pantalla, un Brines final, el dels seus últims dos anys, amb només un fil de veu però amb una lucidesa envejable que, com una mena de brases dels seus poemes adolescents, passat el foc, es resistia a apagar-se.
Tornar a reviure’l a la pantalla, la intensitat que encomanava i la capacitat d’emoció i de sorpresa que va mantenir fins a l’últim moment, és ara una actitud que pren la forma d’una lliçó de vida. I de privilegi, els que van tenir la sort de tenir-lo ben a prop. Jo, que d’adolescent sempre havia pensat que les coses enormes només podien vindre d’un lloc molt lluny d’on havies nascut, encara vaig reaccionar a temps de la sort de tenir-lo (i gaudir-lo), justament, a Oliva. Mentre veia el documental pensava en els últims dies amb ell a l’Elca, quan jo arribava amb mil presses i històries, amb el mòbil i els auriculars tota l’estona parlant amb uns i altres. I ell, assegut al balcó, em feia parar i observar la llum del dia i la mar. Una revolució.
Apareixen al documental testimonis dels seus amics poetes: des de Luis García Montero a Carlos Marzal o Vicente Gallego, passant per Enric Sòria, que explica com mirava el poeta els tarongers. Brines, que havia viscut al seu paradís de l’Elca envoltat de tarongers, que pertanyia a una família que exportava taronges, mai no les va observar com un negoci o com un material per explotar, sinó des de la bellesa, contemplant les seues diferents etapes, el pas de la flor al fruit, traslladant aquesta emoció als seus poemes.
Tot, en aquest documental, pren forma de lliçó. Ell, a qui tan poc li agradava donar-ne, ens va ensenyar que la poesia, en el fons, és un exercici de tolerància. D’entesa amb les llengües i les diferents parles i de contradiccions vitals, d’interrogants i dubtes que es resolen, per damunt de tot, amb un exercici últim de bellesa. Un documental que mostra el pas per la vida d’una persona excepcional, que tot i tocar ja, com li agradava dir, les parets de la mort, no va abandonar mai el finíssim sentit de l’humor que el va acompanyar fins al final, despertant-se cada dia, des de la seua Elca, observant allò que ell anomenava «aquest emocionant balbuceig que és la creació». Fa un any que Brines no hi és. I aquest dies em ve al cap un vers del poeta gallec Miguel d’Ors: «Se fue, pero qué forma de quedarse».
