Deia Walter Benjamin que a mesura que avança una vetllada, van quedant-se els millors convidats. Pense sovint en aquestes paraules perquè quan estic en un lloc a vegades em fa por tenir la sensació d’estar més temps del que dec. Saber-se’n anar quan toca a vegades és més difícil que arribar en el moment just. Però deu haver-hi, darrere de l’anar-se’n (com de l’espera o del perdre), tota una poètica. Sándor Márai ens va ensenyar que la passió d’algú que espera pot justificar tota una existència. I Elizabeth Bishop, que el perdre era un art que requeria tot un aprenentatge. També passa això amb la decisió d’anar-se’n d’un lloc en el moment correcte.
Aquesta setmana, per primera vegada a la meua vida, he pres la decisió d’anar-me’n d’un lloc, i m’ha costat molt. Jo, que fins fa poc tenia d’una forma bastant accentuada la síndrome de Peter Pan, me n’he adonat que aquesta acció m’incorpora, definitivament, a la vida adulta. Una idea que no m’agrada gens.
Quan tenia trenta-tres anys vaig entrar a presidir el PEN, una entitat centenària d’àmbit internacional que ha mantingut, al llarg dels anys, la literatura com a element d’intercanvi entre països. Que va ajudar a eixir, en un bibliobús ple d’escriptors de matinada i de forma clandestina, a Mercè Rodoreda i altres autors camí cap a l’exili, i que ha escrit alguns dels capítols més importants de la literatura a casa nostra, motiu pel qual la setmana passada va rebre el PEN el Premi Nacional de Cultura.
Han estat quatre anys en els que he crescut ràpid i après molt. He conegut gent meravellosa, he gaudit de la presència d’escriptors internacionals que admire i m’ha permès freqüentar més a prop alguns autors de casa nostra. Potser per això, ara, m’ha costat quasi una malaltia prendre la decisió d’anar-me’n. Indirectament, perquè això significa que estic fent-me gran, un fet al que fins ara he mantingut una resistència massa forta. Perquè he fet cas a casa, que sempre han dit que quan les coses estan mal no te’n has d’anar dels llocs i que només t’ho pots permetre quan la situació és bona. I també, perquè ara que estava tan bé, costa encara més, tot i que mai no he estat a favor d’eternitzar-se en un lloc que hauria de ser de pas. Des d’ací, i ara mateix, no tinc res més que agraïment, a una entitat que m’estime i amb la que he caminat durant quatre anys (amb moltes alegries i alguna pedra pel camí, tot s’ha de dir), i sobretot, als escriptors que m’han acompanyat en aquest viatge. Ara, de moment, rellegeixc Bishop, Benjamin i Márai, que junts m’han ensenyat diferents formes de saber-se’n anar.
