Nayeli és una adolescent ocaina que ha arribat a un centre de la salut situat al cor de l’Amazònia fugint de l’horror d’un atac a la seua aldea. Maria, una de les metgesses, acaba per fer-se càrrec de la jove com si fos la filla que no ha tingut. Així arranca Silenci hostil, la colpidora novel·la de Mercé Viana. L’escriptora havia ambientat inicialment la novel·la al País Valencià, partint de l’experiència d’una amiga seua que havia viscut al Perú, concretament a la missió franciscana del pare Joan, però segons confessa el personatge de Nayeli va agafar força fins a esdevenir el centre de la novel·la.
Amb un gran domini narratiu i amb elements propis del realisme màgic, Silenci hostil és una narració que es mou entre la novel·la realista i la faula. La història de Nayeli no sols descobreix al lector el maltractament que està patint l’Amazònia i els seus habitants, sinó que esdevé una presa de consciència sobre els drets humans, l’etnocidi que pateixen molts pobles i cultures, i el significat de ser dona i indígena. Un feminisme lligat a les reivindicacions vitals dels grups ètnics de la selva i la desaparició de llengües que han estat parlant-se durant segles. Una crida que es pot traslladar a la realitat lingüística valenciana amb la minorització del valencià.
Viana assegura que la seua intenció era no introduir res el tema de les llengües en extinció, però que en la mesura que anava llegint sobre els problemes de l’Amazònia peruana i en concret l’ètnia ocaina, va fer interessar-se pel tema. Unes cultures que patiren la conquesta, desprès els abusos de l’església i finalment l’explotació del cautxú. Moltes persones van ser esclavitzades i les seues cultures i llengües amenaçades. Actualment només queden a l’Amazònia uns 40 parlants d’ocaina.
Originaris del sud de Colòmbia, els ocaines són un grup ètnic de l’Amazònia que viu a les ribes del Paranà i els seus afluents, al departament de l’Amazònia colombiana, però la majoria de la població habita les ribes del riu Ampicayú, al Perú. Encara que són coneguts com ocaines, ells s’autodenominen Dyo’xaiya o Ivo’tsa.
L’explotació de cautxú, a mitjans del segle XX, va minvar considerablement la seua població a causa de les malalties i els maltractaments laborals, per la qual cosa moltes famílies ocaines migraren al Perú. Tradicionalment vivien de la caça i la pesca, així com del conreu de la dacsa, iuca, pinya i cacauet. Actualment, les poques famílies que continuen en la zona pateixen la violència i la carència d’aliments pel narcotràfic, la sembra il·legal de coca i els grups armats paramilitars.
La llengua ocaina pertany a la família Huitoto, tronc comú de les set llengües indígenes que es parlen a Colòmbia, Perú i Brasil. Actualment és una llengua en perill d’extinció i ja no es transmés com a primera llengua, sinó que ha sigut completament desplaçada per l’espanyol en quasi tots els àmbits d’ús social, a excepció d’alguns rituals i cerimònies.
