Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Després de Saint-Exupéry

No és una d’època, sinó una obra que s’endinsa en les conjuntures ètiques en els què tots, d’una manera o altra, acostumem a trobar-hos immersos.

Després de Saint-Exupéry

Si un periòdic és sinònim d’actualitat, no sé si s’escau comentar una obra publicada fa dos anys que, no sols ha obtingut el premi Vargas Llosa de novel·la, sinó que ja va per la segona edició. Sols trobe un motiu: en este periòdic crec que encara no se n’ha parlat. També puc trobar encara un altre, d’argument, per més que subjectiu: que m’ha agradat.

Luis Salvago, l’autor, no és cap desconegut, tot i que per a mi sí ho era. Portava ja unes quantes obres abans de l’edició d’En nombre de Padre (edició de La Huerta Grande) que és la guanyadora del referit premi. La novel·la se situa en l’etapa republicana, amb retrocessos cap a la història peninsular, les tensions socials i polítiques que caracteritzaren aquella època -fins i tot entre militants afins, però de faccions distintes. El Tànger internacional batega en el decurs de l’adolescent que, de la mà de son pare -un activista obrer que va més enllà de l’acció sindical o política-, acaba sent un mestre consumat en el maneig de les armes de foc.

Sobre la recerca del pare, els jocs de relacions i de poders intrafamiliars, s’ha escrit fins a la sacietat. Ara bé, un dels atractius d’esta ficció rau en què aprofundix en la comprensió dels mecanismes que operen en una família on el pare exercix suprema potestat, també en allò que hom acostuma a nomenar la iniciació en la sexualitat i en l’amor; tot en el context del Tànger internacional d’abans de la guerra. La novel·la va molt més enllà, però també tracta, amb profunditat i versemblança el caràcter dels personatges: des des familiars fins els castrenses. Un dels motius, i no menor, del verisme de l’obra, és el domini que, l’autor mostra de la llengua castellana, tot i adequant el vocabulari adient a les descripcions, les situacions, els objectes.

En la segona part l’obra pren un gir insospitat. L’adolescent ara ja és un jove que s’ha incorporat, voluntari, a l’exèrcit de la República. Encara no ha esclatat la guerra. El destí és tot un símbol: Cabo Juby, la zona nord de l’antic Sàhara espanyol. Des del trajecte d’arribada trava coneixença amb un caporal que es regix pels dictàmens de la seua consciència. D’esta manera es troben dos concepcions de la vida: l’eclèctica i la moral. El desert, omnipresent, és el marc simbòlic on es desenvolupa la vida militar. Hi ha ressonàncies literàries -com no evocar «Vol de nuit»!-, visuals i, per suposat, històriques. Els dos amics del servici militar són adjudicats a l’escamot d’execució de la guarnició i, la ironia de la història rau en què, amb l’esclat de la guerra, l’acantonament queda sota el poder dels revoltats. Si el retrat psicològic dels personatges era important en la primera part, en la segona esdevé capital: qui es manté fidel, qui esdevé traïdor i qui navega entre dos aigües. Evidentment, a partir d’esta conjuntura l’obra adquirix una altra dimensió. També en esta segona part es reflexa la relació entre els peninsulars i els indígenes, entre els militars i el personal civil. Per suposat, no pot faltar el personatge femení; en este cas autèntic transsumpte de les grans fotògrafes que retractaren la Guerra Civil Espanyola. Evoque Gerda Taro, sí; però també d’altres com ara Kati Horna.

La literatura hispànica no acostuma a caracteritzar-se per aprofundir en els dilemes morals. Qui recórrega les pàgines d’esta novel·la no llegirà una obra d’època, sinó que s’endinsarà en les conjuntures ètiques en els què tots, d’una manera o altra, acostumem a trobar-hos immersos. Una lectura totalment recomanable també per a l’estiu.

Compartir el artículo

stats