Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Caixa d’eines

La veu dels brivallS

Hi ha llibres que demanen el seu moment concret de lectura, unes circumstàncies que en determinaran fins i tot la comprensió. La comprensió, vull dir, de la voluntat expressiva de l’escriptor.

M’ha costat trobar els dies bons que exigia L’estiu dels brivalls, la darrera novel·la de Francesc Viadel. L’amistat amb l’escriptor demanava una distància preventiva. El tema -la memòria dels derrotats- també. Arribada l’hora, me l’he empassat a glops incontinguts, com qui s’engul un beuratge aspre que activa les papil·les gustatives i fa tremolar el cos sencer. L’estiu dels brivalls és un llibre escrit a raig, sense enganyosos tels pirotècnics. Pura escriptura torrencial, pura vida. Viscuda o imaginada, que això, com a lector, tant se val.

Francesc Viadel ha llegit i ha digerit Gay Talese, Norman Mailer i tota l’alegre família dels nous periodismes nord-americans, inclòs el «gonzo» Hunter Stockton Thompson. Aquells centàurics escriptors que van connectar els oceans de la literatura i el periodisme, de contorns tan difusos com suggeridors. El resultat d’aquesta «digestió» és, com si diguérem, una actitud d’observador participant, allunyat de l’escriptor impol·lut que, des d’alguna mena de trona, esdevé sovint un simple redactor moralista. Per això, L’estiu dels brivalls descriu les «coses vistes» per l’autor -si volem dir-ho com Josep Pla- sense filtres de cotó-en-pèl. D’adjectivació continguda, però amb la vivacitat lingüística que imposa un ecosistema que ofega els seus fills a causa d’uns orígens per on no passen els ascensors socials del darwinisme capitalista. «No hi pot haver nostàlgia de l’infern», diu l’autor en una entrevista recent.

Abocats a la misèria, els brivalls de Viadel malviuen com poden entre arenes movedisses impossibles de gestionar només amb determinació personal. Potser per això, les millors pàgines de L’estiu dels brivalls dibuixen un univers tan asfixiant com els relats més foscos i alhora més il·luminadors de Franz Kafka. Un univers que també asfixia el lector precisament perquè Viadel retrata uns individus -en realitat, una categoria social- atrapats en circumstàncies tan ingovernables com el món laberíntic de Josef K. Prosa crua i antiretòrica, expressió d’una manera de mirar arrapada a unes contingències que determinen l’estil literari i no a l’inrevés. El resultat és, al meu entendre, la consolidació de la veu més personal de l’escriptor centàuric Francesc Viadel: una veu directa com un colp de puny a l’entranya del lector.

La descodificació del missatge implícit a la novel·la -només una novel·la?- no depèn de l’autor perquè els llibres com L’estiu dels brivalls exigeixen un codi compartit pel lector. Un codi cultural que és també un codi de classe -de classe social, sí-, el vincle entre els jornalers de l’escriptura i les afinitats amb els seus còmplices.

Compartir el artículo

stats