Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La dona invisible

La història d’una dona de la neteja, Mihaela, que troba un cadàver a la conselleria on treballa i decidix investigar-ne la mort abans de suïcidar-se.

La dona invisible

La dona invisible (Mònica Richart – Edicions del Bullent) és el relat d’una dona de la neteja, Mihaela, romanesa, de vora setanta anys, que es troba una funcionària morta en el lavabo d’una de les plantes de la Conselleria a on treballen les dos, que té un nom ben original i, alhora, estrambòtic: Conselleria de Benestar Animal i Intel·ligència Artificial (COBAIA). Però el relat és més que la troballa de la senyora morta i les indagacions per saber el motiu de la seua mort.

El que en principi pot paréixer una novel·la negra, es convertix en una obra que critica esta societat individual i classista, així com l’arribisme polític i un cert nepotisme, ja que la directora general de Benestar Animal, Maria Laura Castellar, que li tragueren de malnom Mari Laca, estava destinada a ser un càrrec polític ben remunerat, ja que son pare havia sigut un peix gros del partit. El sobrenom i acrònim Mari Laca li’l posaren «en homenatge al ferri fervor amb què se subjectava el pentinat cada dia, invariablement, des que li havien donat el càrrec». Del càrrec, solien dir-ne que s’hi agarrava tan fort com s’agarrava el monyo. La dona invisible també aborda el tabú de les malalties mentals; aprofundix en les relacions intergeneracionals; es fa ressò de com està canviant el model tradicional de família, el matrimoni homosexual, etc. I tot això des d’una fina ironia i amb un humor agredolç omnipresent en tot el relat.

L’autora fa la narració en primera persona posant-se en la pell de Mihaela per a presentar-nos el microcosmos d’un departament de l’administració valenciana. I des de l’ull crític d’una senyora romanesa de més de seixanta anys, la història homenatja i satiritza alhora la funció pública i, de passada, la classe política mitjana, els alts i mitjans càrrecs que tenim a prop i altres personatges.

La protagonista principal del relat, Mihaela, considera que les dones de la neteja, com ella, amb els seus uniformes de netejadores, són invisibles, per això el títol de la novel·la, La dona invisible, idea, la de la invisibilitat que ella suposa, que li permet indagar sobre les causes de la mort de la funcionària que va trobar estesa en el quarto de bany, i que finalment s’assabenta de la causa del traspàs de l’empleada. Arriba a dir que «Una cosa que em fascinava de la meua invisibilitat era el poder social de l’uniforme de netejadora». L’uniforme l’havia convertida de dona romanesa a dona de la neteja, una categoria social que li atorgava la confiança implícita de la gent. En l’autobús i en tots els llocs. Mihaela també mostra l’alegria que va sentir quan es va quedar viuda del marit borratxo que tenia, més que res pels maltractes de tota classe que sofria. L’autora també llança un al·legat contra el suïcidi que diu que «La teua vida no és teua només». I una recomanació contra l’avorriment i la indolència: «Sense emocions fortes, de tant en tant, acabaríem pansint-nos». Mihaela va descobrint secrets dels funcionaris, funcionàries i càrrecs superiors. També, durant el seu periple, Mihaela va desgranant els detalls de la seua vida diària i dels seus pensaments més íntims.

Pel que fa al model lingüístic, Mònica Richart, en este relat, empra un patró gens pansit, al contrari, ben viu i divers. Al costat de lèxic general i estàndard, usa i posa en valor moltes paraules, expressions i formes pròpies de la parla valenciana, apartades durant molt de temps de la normativa o relegades a la qualificació de dialectals o secundàries, per al model llibresc, però admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a normatives en diferents registres, com ara «afonar», «aixina», «assentar-se» (com a «seure»), «bovo», «decidix», «espatarrada», «este» i derivats, «faena», «hòmens», «monyo», «vore» i flexió i altres,

Mònica Richart Garcia (Antella, Ribera Alta, 1992) és va graduar en Traducció i Interpretació en la Universitat Autònoma de Barcelona. És professora de valencià en l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha col·laborat amb relats breus amb la Fundació Bromera i en revistes com L’Illa o La Lloca.. Amb la novel·la Violeta i el Llop va guanyar el guardó València Nova de la institució Alfons el Magnànim. La dona invisible va ser guanyadora del Premi Soler i Estruch de narrativa, de Castelló (Ribera Alta), (2021). Ha sigut publicada per Edicions del Bullent. El disseny de la coberta ha sigut creació de la il·lustradora galega Elga Fernández.

Compartir el artículo

stats