«És increïble, tant de treball i no m’ha votat ningú. Tot el cap de setmana treballant en una bonica presentació, i no he rebut ni un vot dels meus companys. Com pot ser això?» li pregunte a la meua germana, que m’ignora. «En canvi, altres que no han fet res, i han posat sobre una cartolina tres o quatre fotos agafades d’ací d’allà, han rebut més vots que jo! Com ho expliques això?» li torne a preguntar, sabent que no em contestarà. «També és cert que altres també s’han esforçat i no han tingut cap vot, igual que jo. Això em consola un poquet, la veritat. Però també em fa pensar si l’esforç sempre està recompensat. Saps què vull dir? Et venen la moto que si treballes tindràs bona nota i no sempre és així. En realitat, moltes vegades no entenc les notes que trac, mai no estic segura de la nota que trauré, bones o roïns. Moltes vegades faig més que ningú, sobretot quan és un treball en grup: jo treballe sempre més que els altres i després un altre es porta el mèrit. M’ha passat ja moltes vegades i em pregunte si no hauria de canviar d’estratègia. I una vegada que li ho vaig dir a la professora, que qui més havia treballat era jo, que era jo qui havia fet tot el treball, aquesta no em va creure i va donar la raó a la meua companya, que no havia fet quasi res. O res. Com ho veus això?» «Eres molt pesada», em contesta per fi la meua germana, fent un gest de cansament, molt propi d’ella. «La vida és així, i hi ha gent que s’aprofita dels altres. Que agafen el mèrit dels altres. Que fan semblant de treballar. Són uns farsants, però els va bé. No tenen vergonya. Has d’aprendre un poc a ser així, em diu la meua germana, mirant-me sense esperances que ho puga aconseguir. Eres massa transparent. I la gent s’aprofita. De poc serveix treballar molt, o més que ningú. El que cal és rendibilitzar al màxim l’esforç, traure-li tot el benefici. Saps què vull dir? Al col·legi s’aprèn més això que a sumar i restar. Aprens a fer-te passar per una altra. Els millors no són els més llestos, són els més espavilats. Els que saben vendre’s. A l’escola no anem sols a aprendre literatura i matemàtiques. També anem a aprendre com ser espavilats. Com tindre olfacte. Com saber situar-nos, com ser guanyadores. A ningú no li interessa que sigues una Einstein, el que volen és que sigues de profit, que és una cosa molt diferent. Que entres dins del joc, entens?» «Quin joc?» li pregunte, sense acabar d’entendre-ho. «El joc de la vida», em diu, arrossegant les paraules. «En realitat, al col·legi aprenem a ser egoistes. Aprenem a defensar-nos, també. Aprenem que no ens prenguen el pèl, a descobrir impostors, i alhora a intentar ser-ho, a intentar ser diferents del que potser som. L’escola ens transforma. Has de deixar de ser tu i ser una altra. És com un concurs de la tele, has de buscar la millor manera de portar-te el premi. Ser perfecta per al premi. No defraudar ningú. Ser la persona que estaven buscant. No es tracta de ser la millor, sinó la més apropiada per al que volen. I has de convèncer-los que eres tu. Fer el numeret. Entens?» Li dic que sí, que clar que ho entenc, però que per a això valdria més que no anàrem a l’escola. Em mira, com si no haguera entès res, i em diu, mig enfadada: «Però vols el premi, no? Per a això, has de jugar i ser la millor. Tots volen el premi, però sols uns pocs ho aconseguiran. Aquesta és la gràcia del joc».
