Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Caixa d’eines

El laberint de pedra

«Em sentia com tancat dins un laberint de pedra», escriu Josep Pla en Girona, un llibre de records. Un doble laberint -dirà Miquel Pairolí anys després en La Geografia íntima de Josep Pla, que vaig adquirir a la Llibreria 22 de la ciutat. El laberint esculpit pels carrers i racons de Girona, la fascinació pels quals capta tan bé Josep Pla, i el laberint humà en què batega l’adolescent Josep Pla, i que recorda i potser reinventa l’escriptor adult del mateix nom.

Hi ha pocs llocs on, quan hi tornes, et fan sentir a casa. Són llocs que t’aporten un sense of place -no solament of space-, per fer una distinció anglòfona precisament plena de sentit. El sentit de ser d’un lloc concret o d’estar, com dic, com a casa. En són pocs, aquests llocs, i cadascú els sent a la seua manera, segons circumstàncies i estats d’ànim més o menys evanescents. Girona n’és un, en el meu cas personal. El mateix Josep Pla expressava en el llibre Barcelona, una discussió entranyable, que, a la capital catalana, se sentia un foraster. A Girona, per contra, era com a casa, malgrat ser un palafrugellenc que s’enyorava del seu poble d’origen. «Això», assenyala Miquel Pairolí per a explicar tots dos llibres, «determina el punt de vista de Pla».

Ben mirat, el punt de vista ho és tot per a l’escriptor que busca adjectius ment re fuma per a descriure la realitat. Un punt de vista que, en el cas de Josep Pla, és tota una cosmovisió mental: una manera d’interpretar el món conegut des de la proximitat immediata, concreta i tangible. Potser per això, la mirada de Josep Pla ha esdevingut un autèntic paradigma expressiu dins de la literatura catalana. La cosmovisió de Josep Pla, però també la de Miquel Pairolí, si obrim el compàs. No debades Pairolí n’és potser el millor alumne però sobretot el millor intèrpret. Una mirada centàurica -decididament literària, però també periodística. La geografia íntima de Josep Pla és la prova de la primera. L’escaire redó, recull de columnes periodístiques de Pairolí, de la segona.

M’agrada passejar per Girona, que és l’activitat canònica per a conèixer una ciutat. Josep Pla «passeja entre els records», dirà Miquel Pairolí. Nosaltres, de la mà de tots dos, ho vam fer entre la fita religiosa de la catedral i la dels porxos de la Plaça del Vi, metàfora comercial de la ciutat. Al capdavall, una ciutat és una «comunitat de memòria», però també un projecte vital en què hi ha d’haver lloc per a la tradició, però també esperança en un espai imaginat, que, per dir-ho parafrasejant Guillem Terribas, ens alegre la vida.

Compartir el artículo

stats