La funció del creador és provocar bellesa i incomodar. I donar forma les idees continua sent un esport d’alt risc cada vegada més amenaçat. A Joan Francesc Mira l’acaben de nomenar fill predilecte de València, la ciutat on va néixer i que ha estat escenari d’algunes de les seues obres. I aquest reconeixement arriba, inevitablement, acompanyat de l’oposició de certs sectors polítics. Això passa sempre que se sap que l’obra d’algú superarà els marcs temporals i que la incidència de les seues pàgines en els lectors és absoluta. Fa uns mesos també ho vam viure amb el cas d’Almudena Grandes, a l’Ajuntament de Madrid, però d’una manera més indigna.
València, a Joan Francesc Mira, li deu, com a mínim, una catedral. Dit això, crec que el pitjor que li podria passar a algú que s’ha passat mig segle bastint una obra basada amb fonaments plens de democràcia i llibertat, és que tots els sectors de la política (amb l’amplitud cada vegada més extensa de totes les tonalitats de la dreta) reivindicaren i aplaudiren la seua obra. Que la respectaren és una altra cosa a la que voldríem aspirar, però aquesta actitud cada vegada està menys de moda. Deia Saramago que ell, amb els anys, havia après a no convèncer de res a ningú, perquè fer-ho és una falta de respecte, un intent de colonització de l’altre.
He vist fer fills predilectes o rebre la medalla d’honor d’una ciutat a uns quants amics. Francisco Brines a Oliva, Marta Pessarrodona a Terrassa, o Ignasi Mora i Josep Piera a Gandia. Aquest, nascut a Beniopa, un poble que com a tal ja no existeix, el dia que la rebia va entrar ballant i cantant la cançó d’agraïment a la vida de Mercedes Sosa, que sonava mentre anava avançant cap al Saló de Plens de l’Ajuntament de Gandia.
Si tothom estiguera d’acord amb aquests nomenaments seria un símptoma inequívoc de que alguna cosa, en la seua creació, no funciona bé. Perquè ser còmode per a tothom i no acabar mai de prendre partit del tot és la millor garantia de no tenir, a llarg termini, cap transcendència.
La notícia de Joan Francesc Mira arriba en uns dies en els que també es reconeixerà el treball d’una altra artista amb mirada universal a casa nostra, Carmen Calvo, que rebrà la setmana que ve el Premi Julio González, coincidint amb la inauguració a l’IVAM d’una exposició sobre la seua obra. Crec que no hi deu haver res millor al món que ser, a parts igual, incòmode per a alguns i predilecte per als altres. John Lennon ho va dir, d’alguna manera, quan va escriure que tothom sap a quin costat estar quan veu qui hi ha a l’altra banda.
