En política poques idees originals podem trobar i la majoria, per no dir quasi totes, son un complet disbarat. Ho dic perquè està de moda sorprendre’ s d’una curiositat que ja es molt vella i no gens nova: la presencia en el joc polític de líders autoritaris amb bones relacions –concretes o perseguides– amb les classes treballadores.
La senyora Le Pen és l’exemple més clar. Le Pen sona obrerista com a mínim en les proclames i discursos i si un electorat, molt més madur que el nostre, fa aquesta tria serà per algun motiu. El motiu fonamental és que els partits socialistes i més específicament el francès, han decidit suïcidar-se. Jo no els ploraré, no s’ho mereixen.
Jünger ja evocava a un paio honest que es passà la vida defensant un partit nacional bolxevic en Alemanya (també durant el nazisme) i el partit nazi, nacionalsocialista, era, fins en el nom, el partit dels obrers alemanys. Eric Vuillant -L’ordre del dia- descriu el pacte entre la gran industria alemanya i Hitler. Un pacte amb la pau social garantida (si apareix algú que es presenta com a garant de la pau, pegueu a fugir).
Durant els anys la transició accelerada de Rússia sota la batuta d’un Ieltsin que era rescatat del Moskova, mullat, borratxot i probablement feliç després de visitar a una senyoreta, també hi havia un partit nacional bolxevic a Rússia i era el d’Eduard Limónov, el del llibre de Carrère. El meu maestro suggeritore, Javier Martín, em diu en quin lloc s’explica: «a partir de la pàgina 282».
És instructiu i fins i tot emocionant fer una ullada a aquestes pàgines perquè entre Limónov i Alexandr Duguin es produeix una fascinació creuada, una mena d’atracció irresistible. Els dos admiren a les figures de la revolució bolxevic, però també a Mussolini, a Jünger, al Che Guevara, de manera, diu Carrère, que aquell jove grandàs i barbat que xarra amb Limonov crea la complicitat i complementarietat que hi ha «entre el brahman i el guerrero. Merlin el encantador y el Rey Arturo».
Uns dies desprès Ieltsin –1993– decideix accelerar, a canonades, el procés de lliurament de la gran Rússia al programa neoliberal i a l’imperi dels gàngsters. El parlament elegit es destruït a canonades i moren o son ferits els defensors de la institució. Allí està Limónov, però no Duguin. «Igual és un covard», pensa Limónov. Duguin seguí omplint el graner reaccionari i molt especialment el de Putin (però també el de Donald Trump) amb la seua verba fetillera i desbocada. Si se’l troben en Cuarto Milenio no s’estranyen.
