Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Comunistes en l’Edat Mitjana

Comunistes en l’Edat Mitjana

Per recomanació d’un amic llegia, tot esperant alguna revelació, el llibre En pos del milenio. Revolucionarios milenaristes y anarquistas místicos de la Edad Media, de Norman Cohn. I la revelació –la il·luminació– es va produir: una bona part de les rebel·lions camperoles i menestrals, especialment les que s’esdevenen entre els segles XII i XV a Europa, són molt més que una queixa amarga per les males collites i l’arribada de la pesta o la reacció violenta contra l’acreditada insensibilitat dels senyors feudals: són revoltes amb una organització, una mitologia –o escatologia– i un «programa».

Religiositat alternativa

Les revoltes rurals i urbanes (més cruentes les segons) s’inspiren en formes alternatives -herètiques- d’espiritualitat tot i que això no evita que, sovint, els caps del moviment degeneren en forma de partides armades i lladres de camí reial, amb un nucli dirigent cada vegada més encrostat i arbitrari i, donat que la teologia no es un saber experimental, cada vegada més inclinat al disbarat i a l’atribució de poders.

Mentre m’impregnava dels atreviments d’aquelles boges criatures, pensava en categories com avantguarda revolucionària, culte a la personalitat, radicalització front a repressió, Stalin i Pol Pot...sí, per increïble que semble, totes les degeneracions de les modernes revoltes ja estaven molt ben estructurades en l’Edat Mitjana. Hi ha tot un arquetip de revolució que es repeteix una i mil vegades: la denúncia del clergat luxuriós i avar, la predicació no subjecta a l’autoritat eclesiàstica, l’aparició de personatges providencials ben trempats en experiències ascètiques i assedegats de la sang dels causants, reals o imaginaris, de les misèries de la població, de la decadència dels costums, siguen els bisbes, els senyors feudals o els usurers, principalment si són jueus.

Una teoria ben armada

Cal no recrear-se en originalitats teològiques com ara la freqüència amb la que els revoltats es consideren profetes i fins i tot fills de Crist. Alguns van més lluny i proclamen ser Déu o algú per damunt de Déu, caram! O converteixen a la seua senyora en la Verge Maria. Si estan bojos és d’una manera, ja dic, molt organitzada, alhora creativa i actualitzada, regirant i reciclant vells recursos i arquetips de l’inconscient col·lectiu, per dir alguna cosa que tinga o convoque sentit.

La fórmula que funciona com un esquer per als anhels populars és alguna mena de comunisme (l’anarquisme en les rames més creatives), de pobresa més imposada que elegida i l’abolició de la propietat, ja veuen com d’antigues són les nostres dèries.

Els revolucionaris d’aquells segles s’inspiren en l’Apocalipsi de Sant Joan per a anunciar l’arribada del que no tenen (ni tindran):un mil·leni de pau i bona governació, precedit per un combat a tota ultrança contra les forces de l’Anticrist i rematat amb la Segona Vinguda del Redemptor, la resurrecció dels morts i el Judici Final.

Els referents més antics de literatura sacra son, naturalment, jueus i anteriors a la nostra era, però ja apareixen al·lusions a personatges que fustiguen la decadència i egoisme de la jerarquia i assenyalen als poders terrenals en el segle V. I continuaran, encara en el segle XVII amb el moviment del ranters que reprenen les maneres dels sequaços del Lliure Esperit. Els ranters anglesos, a més, tenen millor literatura. Tampoc això els va facilitar el perdó.

El Termidor eclesiàstic

Que les revoltes populars es barregen amb altres fenòmens medievals com la predicació de les Creuades, les processons de flagel·lants i tota mena de messies salvadors que dormen una son de segles en l’interior d’una muntanya sagrada, tot això ens despista de la trama principal. I dona color.

A mesura que els herètics són acorralats, combatuts, atrapats i cremats vius (preferiblement amb llenya verda), el nucli dirigent es torna no sols més ferotge sinó també més disbauxat: vestit amb les teles més fines i voltat d’una guàrdia personal d’antics o de nous malfactors sense escrúpols, es proclama part d’una minoria de gent pura i sense taca, decidida a encarnar l’autèntic ideal cristià (socialista?) .

Sovint els heresiarques, sotmesos a tortura, declaren el que s’espera d’ells abans de ser decapitats o duts a la foguera. O perdonats per conveniència “política”.

De moltes de les revoltes no tenim més que la versió oficial després d’haver tractat als rebels amb la corresponent fumigació.

Colofó

Les rames més moderades de la revolta foren assumides pel sistema, ja foren les idees del reformador txec Jan Hus, o l’anabaptisme (la jerarquia acceptà, també, traduir la Bíblia a les llengües seculars).

Vistes les coses amb una certa perspectiva, va ser la lluita sindical i de partit, el socialisme democràtic i els remeis limitats del mutualisme i d’altres invents «utòpics» els que milloraren la sort dels pobres. Una millora ni garantida ni indefinida, la Història es complau en presentar-se menstrualment.

El marxisme també degenerà en mil·lenarisme si és que no fou altra cosa des del principi. I també li agradaven els passos obligats i profetitzar la derrota de la burgesia. Cohn diu: «Lo que Marx aportó al movimiento comunista no fue el fruto de sus largos años de estudio (...) sinó una fantasia casi apocalíptica que siendo joven, casi imperceptiblement y seguramente de forma inconsciente, asimiló de un gran número de oscuros escritores y periodistas».

Com que no diu qui són aquesta gent estranya que pica a la porta de Marx (i Engels) o es lliura a lectures subreptícies en el racó més fosc de la biblioteca, potser queden habilitades, ara i sempre, les vies sibil·lines.

Compartir el artículo

stats