S’acaba l’estiu i comence a ordenar damunt la taula els llibres que m’esperen, a combinar les properes setmanes entre les lectures obligades i les desitjades. D’aquestes últimes, una d’elles és la traducció d’Emily Dickinson que acaba de realitzar Carme Manuel, que he llegit intensament aquests dies a quatre mans amb la meua amiga Tona Català, a qui li ha entusiasmat.
Traduir Dickinson és un projecte de vida. I com a tal, permanentment obert; un repte difícil i obscur que al llarg del temps s’hi han acostat des de Silvina Ocampo i Juan Ramón Jiménez fins a Ernestina de Champourcín. Ara l’edició en català de Manuel -la més extensa fins ara- s’afegeix a les traduccions parcials d’Agustí Bartra, les versions de Marià Manent, o a la tasca que ha dut a terme Sam Abrams o Marcel Riera; algunes més encertades que altres però totes elles vàlides i benvingudes per enriquir l’aparell crític i poètic de l’escriptora.
S’ha de tenir coratge per traslladar l’univers de Dickinson a una altra llengua; per enfrontar-se a la difícil feina de traduir la commoció del seu hermetisme, les el·lipsis, la misteriosa sintaxi, l’originalitat en l’ús dels signes de puntuació i les majúscules, que sovint esdevenen un gir de sentit inesperat en el rumb lector i en l’èmfasi del vers, capaç de transformar, com un cop de revés enmig d’una pista de tennis, el sentit i el ritme del poema. A mi, els guions d’Emily Dickinson em fascinen perquè sempre m’han semblat un balbuceig suspès en l’aire.
Traslladar la poesia de Dickinson a una altra llengua és traduir una forma de respirar, una complexa manera de ser i d’estar al món, discreta i reclosa, exigent i original; i s’ha de ser molt poeta per parar atenció al que no s’hi diu. A entendre que, en ella, a vegades els silencis pensen més que les paraules, i fins i tot són capaços de capgirar-les.
Tinc una amiga que quan agafem l’autobús a Manhattan sempre es dedica a classificar la gent entre dickinsonians i whitmanians segons la forma de seure. Si les cames estan rectes, és Dickinson. Si estan estirades, és Whitman. Contenció i moderació davant explosió i exaltació. Recorde la primera vegada que m’ho va explicar: fixa’t en la forma de seure els homes i les dones en un autobús, la majoria d’homes ho fan a l’estil de Whitman, allargant les cames, extenses com els seus versos, i les dones, com Dickinson, sense sobrepassar els límits d’espai del seu seient.
Llegir Dickinson és justament això: un balbuceig suspès en l’aire. Un cop de revés en una pista de tennis. Seure en l’espai pertoca en un trajecte d’autobús.
