Soc a Frankfurt, la ciutat de Goethe i les saltxitxes. Aquesta setmana té lloc la fira del llibre més important del món i emociona veure el pavelló del país convidat d’enguany; dos mil metres quadrats amb un disseny inspirat en la teoria de les cireres de Carmen Martín Gaite, que a mi se m’entremescla amb el temps de Montserrat Roig; un espai que és una festa, un joc hipertextual de llengües, gèneres i paraules. Un escàndol per als sentits.
Més de cinquanta actes en pocs dies per on estan desembarcant centenars d’escriptors en castellà, català, basc, gallec i asturià. Fa més d’un any que la valenciana Maria José Gálvez treballa incansablement amb el seu equip del Ministeri amb un savoir faire i una eficiència com poques vegades he vist. Vull dir: com no he vist mai.
Per a un lector, per a un escriptor, la de Frankfurt no és la millor fira del món per passar-ho bé, perquè és un esdeveniment destinat, sobretot, a tancar contractes entre editors. Però de totes les fires on he estat, és on millor ho he passat. A l’alegria d’enguany, d’anar trobant-me escriptors amics, de participar taules, d’observar Maria José Gálvez per la fira, com un aeroplà, amb la serenitat que només caminen els que ho tenen tot controlat sobre la superfície, de passejar-me amb el traductor Eberhard Geisler, de l’emoció de retrobar-me amb Eva Soria, valenciana que treballa des fa anys al Cervantes de la ciutat, s’uneix a mi la memòria de la primera vegada que vaig venir a aquesta ciutat. Era l’any 2018. Carmen Amoraga havia organitzat una sèrie d’activitats amb escriptors del País Valencià, entre els quals hi havia Manuel Baixauli i Isabel-Clara Simó, que ens va regalar un moment memorable en el que devia ser un dels darrers viatges de l’escriptora d’Alcoi.
A mi, de tot el que em passa quan estic fora de casa, el que més m’agrada són les coses que no es poden explicar. I el meu primer Frankfurt, amb Carmen Amoraga, quedarà en mi com un dels viatges més divertits que he fet mai. Encara visc, quatre anys després, de les rendes de riure amb ella.
Una diferència respecte als últims anys és que ara vénen a Frankfurt autors de tot arreu que estan creant, a través de la paraula, l’arma més eficient contra la barbàrie, algunes de les obres més interessants dels últims temps, i tot això està passant enmig d’un context de guerra. Ben a prop un conflicte bèl·lic i els països del seu voltant, obrint-se camí cap a governs autoritaris que estan fent tremolar les institucions democràtiques. Sort, malgrat tot, que aquests dies la paraula i el diàleg són protagonistes a Frankfurt.
