«Los fugitivos de su clase regresan en la vejez a ella. Los de la nuestra también lo hacemos: lo noto, lo veo venir. La vida, una escapada fustrada de la que se vuelve cabizbajo». Això, ho anota Rafael Chirbes en el segon volum dels seus diaris pòstums a propòsit d’una trobada, vint anys després de no parlar-se, amb Juan Goytisolo. La sentència és fruit d’una mirada decididament de classe -de classe social, sí- que impregna en realitat bona part de l’obra de l’autor valencià.

Rafael Chirbes va arribar al gran públic amb Crematorio i En la orilla, després de dècades com a referència de minories més o menys comptades gràcies a llibres com La larga marcha, La caída de Madrid i Los viejos amigos. Traspassat Chirbes, els lectors vam conèixer-ne uns Diarios que s’allargaran en diferents volums. En vaig llegir el primer amb deler, seduït per la prosa dura i eixuta de sempre. La barreja, tan habitual en l’escriptura confessional, entre la vida privada i la pública em va guanyar una vegada més. El segon volum d’aquests Diarios, acabat de llegir ara, s’afegeix a un work in progress que voldríem sense final.

Lector compulsiu, ja coneixíem les preferències de Chirbes per Stendhal, Balzac, Max Aub o Galdós, Eça de Queirós, Musil, Mann o Zweig i el meu venerat Saul Bellow. Ara, m’he alegrat de comprovar el seu interès per autors més perifèrics als cànons acadèmics i als altaveus comercials dels grans grups mediàtics com ara Melania Mazzucco i la seua obra Vita sobre la immigració italiana a Nova York. Per Juan Villoro, John Updike, Ellroy i la seua excel·lent América. Per Chang-Rae Lee i pel gran Pierre Michon i el magnífic Cuerpos del rey. Citació a banda mereix l’homenatge apassionat a la Celestina: un assaig que bé mereixeria una publicació a banda.

Però si he trobat algun aspecte especialment remarcable en aquest segon volum és l’irrenunciable orgull de classe que expressa l’autor a propòsit de la trobada a Berlín amb Goytisolo. Un orgull que excel·leix en les magistrals pàgines dedicades al País Valencià i el conflicte lingüístic entès precisament com un conflicte també entre classes socials. Unes pàgines que ben mirat complementen algunes de les anotacions sociològiques de Lluís Aracil o Rafael Ninyoles: «Aquí, en Valencia, la pequeña burguesía urbana ha huido del pueblo como si transmitiera una enfermedad (la de los de abajo) y ha utilizado el castellano como un látigo con el que ha defendido su posición ante las acometidas de los de abajo». Vist en conjunt, Chirbes ha esdevingut un imprescindible de l’escriptura entesa com a literatura, com a sistema de memòria i com a expressió del pensament crític.