Assaigs dispersos d’un pensador detergent

Entre «la falta d’una fe en qualsevol cosa» d’«Una primera nota sobre Europa»; a «ningú no ha llegit El Príncep, segons sembla, la conclusió seria que, posat que hem d’aguantar polítics, i els hem d’aguantar, serà preferible que s’acostin al model fabulat per Bilbeny», han passat més de quaranta anys, tot i que la producció de Joan Fuster resulta coherent. El primer text és de 1948 a la revista Esclat, que editava l’editorial Torre de Xavier Casp i Miquel Adlert, mentre que el segon és el final de «Nota de lectura» a Nobert Bibeny, L’ombra de Maquiavel. Ètica i política, així com l’últim text de L’assaig dispers de Joan Fuster (Vincle), amb edició i introducció de Josep Ballester.

Potser s’ha fet massa llarg l’Any Fuster, i a més de l’anunciada autocrítica de Francesc Pérez Moragón com a comissari, no s’esperen més, ni d’aquells que han aprofitat l’esdeveniment per a fer del pensador una mena de rondallista. Del centenari queda una desigual producció bibliogràfica, i la selecció de Ballester actualitza la part més interessant de Fuster, «possiblement l’intel·lectual més influent al País Valencià durant el segle XX», com diu a la introducció, on no oculta les seues intencions: «El llibre que el pacient lector té a les mans s’instal·la en l’ampla i lliure tipologia textual de ‘tebeos per a intel·lectuals’, és a dir, l’assaig». La literatura d’idees que va crear Montaigne.

Aquests assaigs dispersos permeten fer una mirada en l’evolució del discurs d’idees de Fuster en els quaranta anys d’escriptura, on queden al descobert continuïtats i discontinuïtats, tant d’estil com de llibertats formals, de motius temàtics o de referències presents, algunes gairebé des dels inicis, moltes altres apareixen amb posterioritat en la seua creació. Perquè les idees també pateixen una evolució biològica i mental, que és la més interessant.

Amb El descrèdit de la realitat (1955), Fuster inicia la seua producció assagística i es guanya el respecte dels intel·lectuals de l’època com Rafael Tasis que escriu: «Em sembla el millor assaig sobre pintura que s’hagi publicat fins ara en català i una de les especulacions més clares, convincents i documentades que hagi llegit en cap llengua sobre aquesta matèria».

Ningú dubta que l’assaig és el gènere vehicular on Fuster mostrarà el seu pensament i el projecte d’allunyar-se de les mixtures ideològiques i de desintoxicar-se de les metafísiques a l’abast. Així, l’estil, la seua llengua de creació serà un mecanisme higienitzador adreçat a eliminar els gèrmens nocius de tot dogmatisme i de les estratègies enganyoses del poder.

L’assaig dispers que ha preparat Ballester són deu textos «de tota mena i de tot pelatge» que Fuster va publicar en revistes efímeres, llibres col·lectius, pròlegs d’obres d’altres autors, i notes fragmentàries del seu diari o en algun dels periòdics on col·laborava. Quaranta anys on abunda la profunditat intel·lectual amb la precisió d’un estil particular on abunda l’humor, la burleta, perquè «a banda de l’aspecte més subversiu de la seua escriptura cal divertir i seduir el lector», recorda Ballester. Així, la seua obra, des d’aquest punt de vista, és una conversa que indueix a participar.

«En les seues paraules -conclou Ballester-, trobem una profunda implicació personal, ben conscient i, sobretot, ben compromés, no sols amb la seua obra i la societat en la qual li ha tocat viure. Hi ha un clar paral·lelisme, tot salvat les grans diferències. Les paraules que dedica a la fi, al filòsof del Castell de Ferney [Voltaire], podríem molt bé ser aplicades, sense cap remordiment a l’autor del Diccionari per a ociosos: ‘Pertany a la família dels pensadors detergents. L’eficàcia dels seus escrits no han caducat, per desgràcia. Encara ens fa molta falta la seva insídia alliberadora, el seu sarcasme cauteritzador, l’entusiasme ‘liberal’ que empenyia, el seu desdeny dels fantasmes conceptuals’».

Dijous la Universitat de Nova York (NYU) va acollir la presentació de Final Judgements, la traducció a l’anglés de Mary Ann Newman de Consells, proverbis i insolències, de Joan Fuster, un acte on va participar la mateixa Newman, l’escriptor Kirmen Uribe i un dels millors crítics de The New Yorker Adam Gopnik, autor del pròleg. Sembla que el final de l’Any Fuster s’acosta al que hauria d’haver estat d’inici, una revisió, fins i tot crítica, de la seua producció literària, així com la traducció d’alguns dels seus millors llibres. Aquesta era la manera intel·ligent d’apartar a les vídues abusives que encara passegen al voltant d’una figura irrepetible, que va ser capaç en el seu temps i espai d’acreditar una solvència de pensament a l’abast de molt pocs.

Així que liquidada la festiva pirotècnia habitual del paisatge, queda l’obra de Fuster i aquesta proposta de recopilació d’assaigs dispersos de Josep Ballester potser una bona lectura iniciàtica per als nous interessants en la llarga figura de l’homenot de Sueca.

Suscríbete para seguir leyendo