La cuina de Vicent Marqués

L’any 2018, Vicent Marqués va presentar el primer volum de la Història de la cuina catalana i occitana (Edicions Sidillà). Una enciclopèdia que recollirà en deu volums la tradició culinària que compartim valencians, catalans i occitans. Amb puntualitat de rellotge de sol, la setmana passada vam batejar-ne el cinquè lliurament a València. Arriba Marqués, com si diguérem, a la mitja part del compromís signat amb el lector el 2018.

Aquell primer llibre, per fer boca de manera suau, estava dedicat a «les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes». El segon, a «les olles i les verdures». Els posteriors, als «llegums, l’arròs i la pasta», primer, i en acabant al «peix, el marisc i els cefalòpodes». A punt d’entrar en el cicle nadalenc, amb la mateixa metodologia marca de la casa, enguany Vicent Marqués ens n’ofereix el volum dedicat al «bacallà, la carn i els menuts»: el més contundent de tots, comptador de calories en mà. Pura gola, llegit de manera encara superficial. Sort que la gola, pense entre mi, és un pecat ben vist fins i tot per les jerarquies eclesiàstiques -que no solen fer massa cas de les dietes light que imposa l’estetització postmoderna dels cossos.

És ja redundant afirmar que Vicent Marqués és un savi. Però convé recordar-ho ni que siga una vegada per any. Un savi subterrani, perdoneu-me’n la redundància, tan valenciana. Un escriptor que, encauat entre sa casa i les biblioteques monacals, porta més de quaranta anys estudiant la nostra història culinària i la cultura de la comensalitat que hi va aparellada. La història, ras i curt, vista amb ulls d’un investigador social als antípodes dels antropòlegs fascinats per l’exotisme. Ben mirat, Marqués, amb el seu treball calvinista, reivindica un futur per a la nostra condició cultural: la d’unes certes generacions d’éssers més postantics que postmoderns.

La Història de la cuina catalana i occitana és una obra extraacadèmica, titànica i personal. Però, alhora, una obra de divulgació cultural més aviat a la manera britànica que no a la francesa, per parlar de les dues tradicions intel·lectuals més pròximes. Un treball que és, finalment, un recull d’assajos. Què són les «monografies» dedicades a cada plat sinó assajos degudament recolzats en una saviesa acumulada de segles? Al capdavall, l’assaig no ha deixat de ser mai un gènere didàctic. Els assajos sobre la cuina són, per tant, pura pedagogia civilitzatòria, una reivindicació de la felicitat de la taula i de la civilitat il·lustrada que ens llegaren clàssics com Josep Pla, Nèstor Luján, Martí Domínguez o Llorenç Millo. Vicent Marqués, a mitja part del seu projecte biogràfic, ja forma part, per mèrits propis, d’aquest dream team de les papil·les gustatives.

Suscríbete para seguir leyendo