Shakespeare sense tòpics

L’institut del Teatre i Edicions de 1984 han coeditat el volum que Jordi Coca ha dedicat al teatre de Shakespeare. El llibre és un estudi erudit, però accessible, del conjunt de la dramatúrgia shakespeareana i té com a primer objectiu la missió impossible d’acostar-nos a la lectura que devia fer el públic anglés en el moment en què tenien lloc les primeres representacions d’aquelles peces.

Qui fou en realitat Shakespeare? Per què s’ha convertit en un fenomen literari universal? És veritat que al darrere d’ell hi havia Marlowe? Va ser només una persona la que va escriure Ricard III, Juli Cèsar, Romeu i Julieta, Hamlet, Macbeth, El mercader de Venècia, El somni d’una nit d’estiu, Otel·lo i El rei Lear (per citar-ne només les que els actors es barallen per representar), o en foren moltes?

Quan parlem de Shakespeare, és difícil defugir tots aquests interrogants que, d’altra banda, no tenen una resposta satisfactòria. Al voltant d’aquest autor, al llarg dels segles, s’ha construït el mite del geni que apareix del no-res, de l’artista prodigiós que tant pot escriure una comèdia fantàstica com una tragèdia romana. Els dubtes sobre la seua vida consoliden aquesta visió santificada de l’autor. Shakespeare s’ha convertit en una «invenció acadèmica». És difícil, així, traure’n l’aigua clara. Hi ha tantes capes de significats en les seues obres, tants estudis, tantes escenificacions, traduccions, reedicions, interpretacions, etc., que és pràcticament impossible saber com va anar realment l’estrena de les seues peces.

Pel que fa a nosaltres, els lectors actuals, hem volgut creure que els seus textos (o, fins i tot, cada un dels seus versos) tenen significats infinits i inabastables. Hem arribat a dir que les seues obres, ja des del principi, ens parlaven dels grans temes universals: de l’ambició política, de l’amor ingenu dels joves, de la bogeria, de la mort... Però, si tenim en compte que el teatre és l’«art del present», ¿no pot ser també que hi haja moltes referències al present de Shakespeare que ara se’ns escapen?

És això el que ens diu Coca. Des del principi del seu assaig, intenta desmuntar aquesta concepció de l’originalitat innata de Shakespeare, sense arribar a negar la qualitat dels seus escrits, és clar. És evident que ja en el seu moment l’autor va tenir un èxit notable a Anglaterra. Però no hem de ser tan ingenus: aquest èxit té una explicació. Res no apareix del no-res.

L’Anglaterra de Shakespeare era un país que estava fart de vessar sang. Des de 1485 a 1603 hi havia hagut sis monarques: Enric VII, Enric VIII, Eduard VI, Joana I, Maria I i Elisabet I. Quan aquesta darrera arriba al tron, es té l’esperança que per fi hi haja pau. La cort reial posa en marxa una sèrie de mecanismes que ajuden a difondre una bona imatge de la nova dinastia (la dels Tudor). Un dels elements de propaganda fou el teatre.

El públic es va acostumar a la representació de drames històrics, la majoria d’ells pamfletaris, ja que exaltaven les qualitats de la nova corona. La reina s’assegurava que ningú malparlés d’ella i tenia una colla de censors que vigilaven tots els espectacles que s’hi feien. Com a mesura de precaució, va manar que en les obres de teatre no hi aparegueren mai personatges reals de l’Anglaterra del moment. A tot estirar, podien interpretar-se personatges del passat o d’altres països. Això explicaria per què moltes de les peces del teatre anglés renaixentista (incloses les de Shakespeare) s’inspiren en temps remots (com ara en l’antiga Grècia o l’antiga Roma) o en llocs llunyans (com ara Itàlia o Dinamarca).

Escrit amb un estil àgil i planer, l’estudi de Coca desmunta molts dels tòpics que s’han anat repetint al llarg dels anys en boca de tants directors escènics i actors ansiosos de fer grans papers. ¿I si Hamlet no era prim, sinó gros? ¿I si el Mercader de Venècia era una manera de reflectir el conflicte que la reina havia tingut amb un jueu portugués? ¿I si la tragèdia de Juli Cèsar volia anticipar-se als problemes que hi hauria si Elisabet I continuava negant-se a nomenar un hereu al tron? Res d’això no faria Shakespeare menys sublim ni menys interessant, sinó al contrari.

Suscríbete para seguir leyendo