A mi, dels llocs on vaig, el que més m’agrada és tornar-hi. Haver d’anar per primera vegada a una ciutat on no he estat mai cada vegada em provoca més angoixa. Em passa amb les ciutats el mateix que amb les persones: sempre he preferit freqüentar la gent que m’agrada que patir la incertesa de les noves coneixences. La meua relació amb les ciutats és inseparable de la literatura, i potser per això sempre he caminat els carrers com qui passa la pàgina d’un llibre. Retornar a les ciutats, com rellegir, sempre ha estat més gratificant que la seua descoberta.
Entre les patologies de caràcter bibliogràfic que em vinculen a les ciutats, també hi ha les qüestions més prosaiques, els motius autèntics que em donen confortabilitat en el retorn als llocs coneguts i pànic pels desconeguts. La meua tendència a la claustrofòbia fa que recorde, de totes les ciutats on vaig, els locals on puc entrar als seus lavabos sense haver-me de tancar. Tampoc agafe ascensors, que és un fet que sempre m’havia tingut bastant acomplexada fins que vaig tenir la seguretat de disposar d’altres virtuts per compensar aquest defecte, i aleshores vaig deixar de tenir vergonya de dir, en situacions compromeses i davant de qui fos, que no pujava ascensors. Potser per tot això m’encanta tindre amics a les ciutats on vaig. Per a un paranoic, saber que estan, encara que no els veges, és essencial. Escrivia Derek Walcott que llegim, viatgem i pertanyem. Tenia raó i és en aquest ordre.
L’última vegada que vaig anar a Nova York vaig baixar a fumar al carrer i el jardiner del veí, que és mexicà, se’m va acostar per dir-me que em trobava molt desmillorada. A qualsevol que m’hagués dit això a Oliva li hauria dit de tot, en canvi, allà em va fer feliç. És una forma de pertànyer, encara que no sàpigues ben bé a qui, més enllà de les fronteres.
Aquesta setmana s’ha fet públic el programa d’un festival literari que duu per nom «Fronteres» i que d’ací uns dies tindrà lloc a València. Només es va fer públic el seu contingut de seguida es van encendre les alarmes en el sector literari per la poca presència d’escriptors en la nostra llengua. Malgrat que molts dels escriptors convidats són molt bons amics meus i que em semble un programa de molta qualitat, no deixa de ser un fet desafortunat. Però si els desencerts serveixen per aprendre alguna cosa, caldria recordar que són els representants polítics els màxims responsables que han de vetllar per garantir que continguts assumits amb diners públics que tenen lloc en espais públics asseguren equilibris, entesa i pluralitat. I de passada caldria recordar a aquests representants, també, que enguany es compliran quaranta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament, malgrat que abanderen festivals que tenen per títol línies divisòries.
