La nova novel·la de Ferran Torrent

Una història amb una comparsa de personatges inoblidables. A 'Memòries de mi mateix', a través de la història dels orígens del Mític Regino, un personatge que copia els quadros que el Messié li proporciona, i falsifica documentació per als militants clandestins, Torrent construeix una trama internacional sobre la falsificació d’art clàssic i contemporani, que arriba fins al 2019. Una nova novel·la trepidant i plena d’humor en la València dels anys finals del franquisme, amb l’ambient polític i social corrupte, guàrdies civils i policies sense escrúpols, i delinqüents de tota calanya.

Ferrant Torrent

Ferrant Torrent

Ferran Torrent

2019

El hall fa cent metres quadrats, pam amunt pam avall. Malgrat el barroquisme expositiu està decorat amb un disseny confortable, que recorda els anys setanta, potser per la màquina giradiscos, els tamborets de la barra del bar (de fusta, amb els seients de Skai d’un roig viu amb tot de xinxetes grogues voltant-lo) i els llums de peu i de taula, entre d’altres ornaments de l’època. Tres dones sudamericanes, dues de mitjana edat i una jove que si perdera uns quilos més desapareixeria, s’ocupen de la neteja i el benestar dels residents. És un edifici del carrer Pelai llogat per la societat que presideix el pare Rafel, que hi viu acompanyat de la família del Gordo, un carterista retirat; el Llargo i el seu guardaespatlles Felipe; el falsificador (també retirat) Mític Regino; el Messié; la parella formada pel Gitano i Sara, i el senyor Bohórquez, l’advocat. Jo hi tinc habitació, però m’estime més dormir a casa.

El Mític i jo raonem asseguts en un sofà de pell marró mentre bevem unes cerveses El Turia (la seua marca preferida) al gallet. Escolte atentament com m’explica quin va ser el primer quadro de Sorolla que va falsificar. Diu que era la dècada dels seixanta. Aleshores tenia una societat amb el Messié, que hi aportava el robatori de les teles. Llavors, continua després d’un xarrup de cervesa, després de robarles, jo en feia una còpia que veníem a uns altres clients. A quins, però, no m’ho concreta. Fa un altre glop (és la cinquena cervesa que es beu, d’ací la loquacitat en una persona tan reservada com ell).

El quadro en qüestió (el de Sorolla) es deia La magia de la luz. Un d’aquells de costums. Molt bonic, preciós, dificilíssim de falsificar, però alhora complicat de descobrirne la falsificació. Em preguntaràs per què. Li ho pregunte. Voràs, els quadros que tenen molts detalls, si els has treballat bé, si ets un bon professional, pots fer-los passar per originals. És obvi que en aquella època no es disposava de la tecnologia actual. En haver-hi tantes dades, fragments..., diguem que els especialistes comparaven el conjunt, és a dir, una gran fotografia, amb el quadro. Agafaven una lupa i repassaven atentament la foto i el quadro. Una lupa!, ja veus. Vaig estar molt de temps bregant amb el puto sorolla que, ara ve el fet extraordinari, tenia una peculiaritat. Quina?, pregunte abans que ell m’ho pregunte a mi. El Mític va cap a la barra i de la nevera trau un altre quinto de cervesa (el sisè).

Per a mi, el més extraordinari és que, després d’ingerir tant de líquid, una persona que passa dels huitanta (tot i que conserva traces de l’home atractiu que fou), encara no haja anat al lavabo. Deu tindre una pròstata d’alumini. Me’n porta un altre. Jo me n’he begut tres. Els pintors de renom, diu, aquells de fama mundial com ara el que ens ocupa, tendeixen a comprar les seues primeres obres per a destruir- les. Com aquells escriptors que cremarien els seus primers llibres, que dic jo. Així és, perquè no són de la línia que els ha encimbellat (un incís: em ve al cap Philip Kerr, un autor que feu una primera novel·la magnífica: Una investigació filo- sòfica. El text no tingué èxit, en canvi, el seguit de llibres amb el detectiu Bernie Gunther el convertiren en un best-seller mundial. Kerr no parlava mai del seu primer llibre). Tornem, però, al Mític Regino.

Així doncs, segueix, el quadro en qüestió tenia una enorme importància monetària. Es tractava d’una obra única, un original introbable, circumstància que coneixien perfectament els col·leccionistes. El Messié m’aconsellà que hauríem de vendre’l a la família, que pagaria molts més diners, però jo era partidari de triar el client com més lluny millor. Pensa què podia passar si algun d’ells descobria que es tractava d’una còpia.

Saps què va ocórrer?, i somriu com donant un toc enigmàtic a la conversa. Em té embadalit com un xiquet que escolta un conte abans de dormir. Es pren el seu temps (tindre temps sempre ha sigut un privilegi) mentre beu de la botella. Recordes Pedro Serra?, em pregunta. Ha pronunciat el nom com si m’insinuara un record, algun passatge que calia rescatar de la memòria.

I tant! El fill de la gran puta de Pedro Serra era el cap de la Brigada Politicosocial. Alce la veu i gairebé li esquitxe de cervesa la camisa en moure la mà que sostenia la botella. El conegueres?, em pregunta. No, jo era un xiquet quan ell era popular, però l’any 1987 vaig publicar un reportatge a propòsit seu. Doncs jo vaig tindre l’ocasió de ser-ne soci, feu el Mític. Tu? Soci d’ell? Bé, a la força. Fa un glop i tot seguit observa durant uns segons l’etiqueta de la cervesa. El Messié també ho va ser, indirectament, atès que era soci meu. Però...

Amb la mà atura les meues paraules, com exigintme paciència, tota la que dona un ofici com el seu, ple d’entrebancs que has de dominar. Ja sé, diu, que barrines com arribàrem a ser «socis» (fa les cometes amb dos dits de cada mà), però et recorde que estàvem en una dictadura i que Serra era el rei absolut de la ciutat, fins i tot més que el governador civil i el capità general. Serra era un tipus cruel, gaudia torturant. Sí, ho sé, li dic. No ho saps tot, replica. Fa una pausa, però aquesta vegada no beu i se li endureix el rostre. Em puja la febre de recordar-lo. ¿Sabies que molts membres de la Brigada Politicosocial havien sigut entrenats per oficials de la Gestapo? És la primera notícia que en tinc.

Aleshores, però, el soroll dels talons d’unes sabates em desvien l’atenció: per l’escala baixa una senyora a tocar dels cinquanta i una xicona de vint-i-pocs anys. El Mític es gira i, així que la veu, s’alça com impel·lit per un ressort de con- sideració. La dona s’atansa on som, la jove se’n va.

—Senyora fiscal —fa el Mític—. Un plaer saludar-la.

—Gràcies, igualment —respon ella amb elegància.

—Marc, et presente Alícia Bohórquez, filla del senyor Bohórquez.

M’alce i encaixe amb ella. Té unes mans molt fines que prem amb delicadesa.

—Vostè és Marc Sendra, oi? —faig que sí amb el cap—.

Puc seure?

—Per favor —li assenyale el lloc on era el Mític, que ha agafat la seua botella de cervesa i se n’ha anat a la barra del bar. Una minibarra, per ser exactes—. Vol prendre alguna cosa?

—No, gràcies. He pres cafè amb mon pare. He vingut a vore’l —fa una ullada al hall mentre s’estira les mànigues d’una jaqueta rosa—. No hi havia estat mai, ací. No m’imaginava que l’edifici fora tan bonic.

—Per què?

Em clava una mirada interrogativa, com sobtada per la pregunta. Em venen ganes de fer un glop de cervesa, però no tinc got i beure de la botella em sembla una grolleria davant d’una persona tan refinada. Llavors, pense que si vaig a la barra a per un la incomoditat del moment es diluirà. M’alce tot excusant-me i en tornar la seua expressió és diferent: somriu.

—Els residents no tenen un currículum brillant.

—Però tenen bon gust —em mesure mitja copa de cer- vesa i faig dos glopets suaus—. Els coneix? —ara soc jo qui somriu.

—A tots. També a vostè... Li sembla que ens tutegem? —eixample els braços afirmant—. La veritat és que partia d’una premissa falsa.

—D’un prejudici, més aviat. Però t’entenc. Ets fiscal i estàs educada amb uns altres paràmetres.

—Si coneixes mon pare sabràs que els seus paràmetres no són normals. D’alguna manera, amb el pas del temps, em vaig autoeducar, per bé que ell sempre em va exigir responsabilitat, la mateixa que durant un temps li va faltar.

—Al marge que és una excel·lent persona, ton pare és un cas extraordinari.

Serra una mica els llavis:

—Ja ho crec —diu sense alçar la veu, però hi ha una nota d’advertiment, també de resignació—. El meu marit i jo vam tindre una discussió amb mon pare quan decidí viure ací. Pensàvem que només tenia una relació professional amb ells.

—Així és.

—Només això?

—Bé, és molt participatiu —dic tot i que no gose exposar-li una avaluació objectiva de la tasca del senyor Bohórquez. Per sort, és ella qui reprèn el fil de la conversa.

—No sé si saps que ens va amenaçar de no tornar a vore’ns si no aprovàvem la seua decisió.

—No ho sabia.

—Segur?

—Per què ho dubtes?

—Supose que et fa confiança. Et considera com un fill —es va arreglar el coll de la camisa, tot i que no ho necessitava.

—M’afalaga, el tinc en gran estima.

—Jo crec que el fet que tu hages sigut periodista i ell advocat i ara... —calla, potser perquè no troba la forma d’expressar-se.

—I ara ens relacionem com una família amb esta gent, vols dir.

—Espere no haver-te molestat. No tenia cap intenció.

—Ho sé.

—No vull que penses que et demane explicacions.

—No te les donaria. Potser ton pare...

—Tampoc no ho ha fet, però tinc les meues conclusions.

—Quines? —glop de cervesa.

No em respon de seguida. Sembla reordenar les idees amb prudència.

—Durant més de cinquanta anys mon pare s’ha mogut entre lleis i decrets, la majoria dels quals li semblaven absurds, més encara en l’època franquista; un temps en què va presenciar moltes injustícies. Si hi afegeixes, a més, el personal del gremi que l’envoltava no és estrany que haja triat el revers de les lleis o, diguem-ne, una altra visió. De fet, fa molts anys que coneix el Mític Regino, un delinqüent a qui defensava de grat... i supose que gratis. Així doncs, quan va morir ma mare li va faltar temps per reunir-se amb la gent que li venia de gust.

—¿Sabies la relació que tenia amb el Mític i de rebot amb el Messié?

—No, ni ma mare tampoc. De manera raonable, intentava deixar-nos al marge. Amb tot, jo sospitava alguna cosa i un dia, quan ja era fiscal, li vaig exigir que m’ho explicara.

—I aleshores s’encengué un puro i t’ho va relatar.

—Amb tots els ets i els uts. Ho feu no des de l’angle de la llei, sinó de la justícia. Tal com ell l’entén, és clar. El pare Rafel sempre fou un model d’ètica per a mon pare. Fa uns mesos em va confessar que havia treballat massa temps en el bàndol equivocat, però no és ben bé així, ja que sempre intentà subvertir l’ordre des de dins.

—Circumstància que li provocà moltes frustracions.

—Massa i tot.

De l’ascensor ixen el Llargo (seguit pels tres gats que va rescatar del carrer, un de roig i els altres dos blancs i negres. Els felins duen una goma al voltant del coll amb el mòbil del Llargo, per si es perden pel barri evitar que acaben de guarnició en un restaurant xinès), amb una granota on no li cap una taca més, amb el lema «Control de plagues» a la part de darrere, i el Gordo, amb un xandall del Llevant UE tan vintage que sembla de l’època que jugava el llegendari Calpe. El Llargo s’adreça al giradiscos, prem un parell de tecles i la veu de Bonnie Tyler cantant It’s a heartache envaeix el hall. A mi m’assalta la nostàlgia, ja que a causa d’aquesta cançó vaig fer tard a l’examen de la revàlida de quart de batxillerat. Era en un bar enfront de l’institut, també amb un giradiscos similar, vaig posar la cançó atret pel títol i em va agradar tant que la vaig repetir durant una llarga estona fins que em vaig adonar que m’havia quedat sol. Tot i els reiterats precs al bidell no hi hagué mans que em deixara entrar. Vaig tornar al setembre, una hora abans de l’hora assenyalada per a l’examen, però el bar havia tancat.

Advertits, probablement, pel Mític Regino, el Llargo i el Gordo han vingut a saludar la fiscal (els gats s’han estirat en un sofà a la vora de la barra. Si voleu saber quin és el millor lloc d’un local, observeu els gats). Tots dos han sigut molt cortesos, amb aquella innocència simulada dels delinqüents quan se senten atrapats. No han fet menció als anys de presó que la fiscal, en nom de la justícia, els va demanar anys enrere, que segur que mereixien, si bé en aquella ocasió se’n van deslliurar. Ben al contrari, ara la improvisada tertúlia gira al voltant de l’art, atès que el Llargo —s’assenyala la granota— és aficionat a la pintura.

—Abstracta? —pregunta la fiscal amb un bri d’ironia.

—Realista —contesta el Llargo.

—T’ha ensenyat el Mític Regino?

—No, no... la meua és autèntica —llavors el Llargo trau el mòbil i li mostra l’àlbum de fotos—. Estic pintant el Gordo, perquè la família tinga un record d’ell —i amb això el liquida—, des de diferents perspectives.

El Gordo fa una passa avant, com si amb aquella postu- ra mostrara una nova perspectiva.

—Des de quan et dediques a la pintura?

—En realitat, ara soc empresari. Açò de la pintura és un hobby per a temperar els nervis, controlar l’estrès... Com vostè sap, hui en dia et criminalitzen pel fet de ser empresari, cosa que em produeix una tensió excessiva.

—De què és l’empresa? —ara la fiscal fiscalitza.

—Tinc... tenim un fons d’inversió des de fa uns anys.

Un fons d’inversió. No en tenia cap notícia. Si el Messié s’assabenta de la conversa entre el Llargo i la fiscal s’armarà un canyaret.

La nova novel·la de Ferran Torrent

La nova novel·la de Ferran Torrent

—Supose que es tracta d’un fons legal —somriu ella.

—Per descomptat. Ja hem presentat els papers —és a dir, que «des de fa uns anys» i l’empresa encara no té els «papers». El Messié el caparà—. Escolte —desvia la conversa el Llargo—. Així que acabe amb el Gordo, li faré un retrat a son pare...

—Perquè en tinguem un bon record...

—Esperem que tinga una llarga vida.

—Esperem-ho.

—Serà un quadro mel, amb el got de whisky en la tauleta i el puro a la mà esquerra.

—La perspectiva ideal de mon pare.

El Mític Regino, que és una persona intel·ligent i no ha perdut cap detall de la conversa, crida el Llargo enlairant un mòbil. Es disculpa i tots dos marxen cap a la barra.

Em quede mirant-la mentre ella observa el gran cossiol de l’entrada —ho ignore tot sobre les plantes, però crec que és un ficus— i aprofite per apurar la cervesa que resta al got. Just en aquell moment m’arriba un missatge de la meua excol·lega Neus, de qui feia temps que no sabia res. El llig i pose el mòbil en silenci.

—Ets l’únic amb qui puc parlar i voldria demanar-te que cuidares de mon pare.

—Està perfectament.

—No em referia a la seua salut... No em resulta fàcil explicar-me.

—Deixa’m que t’ajude. Supose que el teu temor ve provocat pel tipus de negocis dels habitants de la residència.

—La veritat és que la demanda ve per ací. Conec mon pare i sé que passa per un moment en què és capaç de tot. Abans, quan vivia ma mare, tenia el fre posat, però d’un temps ençà el trobe molt radical, com si albergara greuges contra la societat.

—Greuges acumulats, diria.

—Això mateix.

—I jo què podria fer?

—Em fa l’efecte que ets una persona raonable, al marge de la confiança que et fa mon pare.

—Perquè soc periodista?

—Almenys ets diferent de la resta —mira al voltant.

—Una resposta seria que et preguntares per què perso- nes com ton pare i jo hem vingut a parar a este ambient.

—És una pregunta interessant —s’alça—. Em costa tro- bar l’encaix de tots dos.

—Personalment, no estic segur d’on encaixe.

—Desorientat?

—Com un adolescent.

No és ben bé això, però o bé és massa llarg d’explicar o bé ella no entendria res, o potser no tinc ganes de justificar-me (o bé és tot plegat). Somriu i em dona la mà. La seguisc amb la mirada mentre ix al carrer.

Em gire cap a la barra buscant el Mític Regino, per continuar la interessant conversa sobre falsificació d’art que hem interromput, però no el veig. Probablement s’ha reti- rat a la seua habitació o el Llargo l’ha reclamat al seu estudi de retrats del Gordo. Llavors, torne a obrir el whatsapp de Neus: «Necessite parlar urgentment amb tu».