Un univers dins d’una cambra

Molt pocs autors han bastit un monument poètic a l’alçada de Dickinson

Un univers dins d’una cambra

Un univers dins d’una cambra / Salvador Ortells Miralles

Salvador Ortells Miralles

Les maniobres editorials –sovint, també els atzars– que determinen la recepció de certes obres literàries en un context lingüístic no sempre formen part de la història de la literatura, ni sempre són tingudes en compte quan s’estudia la configuració dels circuits literaris. Però són crucials. Bastarà recordar les traduccions que Baudelaire va fer de l’obra d’Allan Poe.

Esbrinar la recepció en les lletres catalanes de l’obra d’Emily Dickinson –reivindicada amb un lloc preeminent al selecte i discutit «cànon occidental» de Bloom– és un assumpte que excedeix aquesta ressenya, però convé destacar que compta amb un bon nombre de traduccions al català. Els poetes Marià Manent, Agustí Bartra, Sam Abrams, Joan Cerrato i Marcel Riera ho van fer possible en diverses antologies. També la professora Carme Manuel hi va contribuir, junt amb Paul Scott Derrick, amb un recull publicat el 2004 sota els auspicis de Vicent Berenguer i de l’emblemàtica col·lecció «Edicions de la Guerra».

De nou amb el suport de Paul S. Derrick i la intervenció de Berenguer com a editor, ara des de la veterana col·lecció de poesia de la Institució Alfons el Magnànim, Carme Manuel ha anat un pas més enllà i, en un esforç titànic, ha traduït, per primera vegada al català, els prop de mil vuit-cents poemes que Dickinson va escriure secretament entre 1850 i 1886.

A més de felicitar-nos, aquesta fita ha de servir-nos de recordatori de les grans traduccions de clàssics universals realitzades per autors valencians els darrers anys: la Divina Comèdia i l’Odissea, per Joan F. Mira; els Assaigs de Montaigne, per Vicent Alonso; el Faust de Goethe, per Jaume Ortolà; o les Històries d’Heròdot, per Rubén Montañés. Afortunadament, la llista és més extensa.

Tornant a la poesia de Dickinson, tan vasta i desbordant, d’una originalitat tan insolent, caldrà advertir que abordar-la exigeix peatges ineludibles –la constant relectura per a intentar entendre la complexitat conceptual dels seus versos n’és un, i no el menor. Per contra, en tractar-se d’una edició bilingüe, hi ha l’al·licient de copsar la varietat de rimes i ritmes perfectament calculats de Dickinson, que obriren noves possibilitats expressives a poetes com Ezra Pound i William Carlos William, entre d’altres.

La rima i el ritme no són qüestions banals en poesia. I, encara menys, la literalitat –el sentit– en una traducció poètica, sobretot si es té present que els poemes de Dickinson han estat definits com «meditacions líriques» que combinen, de manera insòlita, indagació formal i condensació de pensament. Segurament per aquest motiu, Carme Manuel ha preferit no cercar equivalències mètriques i de rimes que, per bé que són més plaents a l’oïda, comporten el risc de forçar-ne el sentit. Difícil elecció que ha estat resolta, en la mesura possible, amb la presència accentual a la quarta i sisena síl·laba en molts versos, en un intent d’aproximar la dicció de la poeta nord-americana a la mètrica catalana.

I és que molt pocs autors han bastit un monument poètic a l’alçada de Dickinson. Un monument majestuós que, en ocasions, oprimeix com un mur infranquejable, una sensació no tan evident als primers poemes, més llargs i exuberants, com passats els anys d’aprenentatge de la poetessa, quan la Mort esdevé el seu gran tema i comença a destil·lar peces més curtes i diabòlicament sintètiques.

Un mur pot semblar la poesia de Dickinson, però amb esquerdes estratègicament ubicades que deixen entreveure el murmuri abismal que batega al darrere. Un mur o la porta barrada de la cambra des d’on escrivia: l’espai mític amb finestra a un jardí on, més que no embadalir-se amb el brunzit de les abelles i les belleses florals, va trobar la llibertat per a emprendre el viatge cap al seu jo inconegut.

«Més segur, és trobar a mitjanit / Un fantasma de Fora / Que afrontar el de dins. / Aquell Hoste més fred», va deixar escrit Dickinson, que es va acarar al jo que ens sotja des de l’altra riba de l’espill. Agustí Bartra, que va sofrir les misèries de la guerra i l’exili, va afirmar que la intensitat de la poesia de Dickinson no provenia d’experiències acumulades, «sinó de mancances vitals». No cal dir que ella, tan plena de vida, també va lliurar una guerra invisible i va sofrir l’exili interior de les ànimes indòmites que naveguen a contracorrent de les convencions socials dels seus temps. De portes endins, en la soledat de la seua cambra. On va lliurar la batalla del poema contra el mal de viure, més que no contra la mort.

Suscríbete para seguir leyendo