Elles, el relat oficial i un colpet de tequila

Qui em coneix, sap de la meua dèria per Dorothy Parker i Lilliam Hellman. Aquestes dues escriptores nord-americanes, encara que alguns, per desconeixement, les exclouen del relat oficial de la nostra memòria històrica, també hi formen part d’ell al deixar esfereïdors testimonis literaris del seu pas per València l’any 1937. Segur que compartiren taula a l’Ideal Room amb Gerda Taro, -tothom es trobava a l’Ideal Room-, tal i com ens van contar Susana Fortes en Esperando a Robert Capa (Planeta, 2010) i Mila Martínez en Mis noches en el Ideal Room (Egales, 2017).

Dorothy Parker (1893-1967), agitadora cultural des de la tertúlia de l’Hotel Algonquín de Nova York i presidenta de la Comissió Nord-americana per a l’Assistència de la Democràcia Espanyola, va deixar com a prova de la seua estada a València el conte «Soldados de la República» (Narrativa Completa, Lumen, 2021. Traducció de Celia Filipetto). Un relat on descriu l’encontre de sis soldats en un cafè de la nostra ciutat. Quatre pàgines intenses per a parlar de l’horror de la guerra i la lluita per la llibertat. De Lillian Hellman (1905-1984), bona amiga i marmessora de la Parker, autora de The Children’s Hour i The little foxes, portades al cinema per William Wyler com La calumnia i La loba, Lumen va publicar fa uns mesos Una mujer con atributos, on es recuperen en un sol volum dos dels seus llibres autobiogràfics: Mujer inacabada, amb traducció de Mireia Bofill, i Pentimento, traduït per Marta Pessarrodona. En Mujer inacabada apareix el seu diari escrit a València del 13 d’octubre a l’11 de novembre de 1937. Un document excepcional en el qual descriu els bombardejos feixistes sobre la ciutat, una visita a l’hospital de les Brigades Internacionals, a Benicàssim, i un viatge a Madrid per a reunir-se amb Ernst Hemingway, Martha Gellhorn i John Dos Passos.

En aquest temps de la cultura de la cancel·lació, la reivindicació de la Parker i la Hellman em serveix per a pegar una puntada sobre la presència de les nostres escriptores perifèriques dels anys 30 en el cànon oficial, que sempre es fa des del centralisme i el poder mediàtic. Les perioditzacions no solen ser amigues de les perifèries ni de les literatures en llengües cooficials. De les idees que no siguen formals, tampoc. Ja toca tenir clar un relat oficial de la cultura hispànica heterogeni i plurilingüe. I sense hipocresia. Junt amb María Zambrano, María Teresa León, María Lejárraga, Rosa Chacel o las Sinsombrero caldria citar les basques Balendiñe Albizu, Polixene Trabudua i Sorne Unzueta; les catalanes Mercè Rodoreda, Irene Polo, Anna Murià, Aurora Bertrana, Rosa Maria Arquimbau, Carme Karr, Rosa Leveroni, Teresa Vernet o Carme Montoriol; la gallega Mariví Villaverde; les mallorquines Maria Antònia Salvà, Maria Verger i Maria Mayol o les valencianes Anna Rebeca Mezquita, Maria Ibars, Matilde Llòria, Pilar Monzó, Milagros Espí i Beatriu Civera, entre altres. Té raó Chavela Vargas quan canta «Nada me han enseñado los años, siempre caigo en los mismos errores». La cançó de Chavela també aprofita per al relat de la cultura oficial que estan construint les institucions valencianes. En fi, colpet de tequila.

Suscríbete para seguir leyendo