Simptomàtic

Fa uns dies, al Cafè Lisboa de València, vam batejar Asimptomàtic, el primer llibre de poemes -només de poemes?-de Joan-Carles Martí. El comentari entre la tribu era la incredulitat que un periodista proletari -l’escriptor que escriu cada dia- ens oferira aquella petita joia escrita en vers. La suposada contradicció entre la prosa instrumental i la poesia més o menys lírica es va esvair quan l’autor va «dir» en veu alta algunes de les composicions d’un llibre tan inesperat com els millors regals. Llegit relaxadament entre dues tasses de cafè, Asimptomàtic em confirma, si em permeten el concepte de Paolo Fabbri, que «tots som agents dobles». Ben mirat, el periodista que dissecciona la darrera corruptela institucional o el poeta que s’ausculta enmig de la reclusió obligada per la malaltia busquen les mateixes contestacions impossibles a preguntes sense resposta.

«La poesia és un striptease amb el lector», ens va recordar durant l’acte la nostra còmplice Àngels Gregori, parafrasejant Marta Pesarrodona. Un striptease que porta fins a les darreres conseqüències la màxima fusteriana segons la qual «escriure és ensenyar el cul». Fer-ho en prosa o en vers és una tria complementària i decididament adverbial. De fet, el discurs que subjau al tipus de despullament imposa unes regles formals que són pura tecnologia al servei de l’agent doble. Per això, em fa l’efecte que la literatura confessional no té gènere.

La voluntat publicitària -i la complementària del silenci protector- de l’escriptor no és només pròpia del poeta. El dietarista que insisteix en l’agenda pública ho fa sovint per emmascarar la part de l’existència pròpia més íntima i incomunicable. Només els punts d’inflexió que comporta la vida -els turning points dels anglòfons- l’obliguen de tant en tant a ensenyar les galtes del seu cul més o menys literari. Joan-Carles Martí ho fa en els seus millors articles i ho rebla ara en forma poètica.

Més enllà d’aquesta tria, el nu integral del centaure s’explica per la intensitat amb què va viure, asimptomàticament, una malaltia imprevista. Per això, els seus poemes, en contra del lirisme bleda, són poesia de l’experiència a la vora de l’assagisme. «Jo sóc la matèria del meu llibre», va confessar Montaigne. Un assagisme en forma d’agraïment: «El carinyós consol s’evapora entre flaire a lleixiu». I unes altres de manifest cívic: «Els àngels porten bates blanques i socs de color, / un somriure de gegant humanitat professional. / Un sanatori dedicat a la memòria del rector afusellat / salva vides contra la desraó d’aquells malparits sicaris.»

Siga com vulga, els agents dobles saben com ningú que els espasmes de vida de l’escriptor son el símptoma de la victòria contra el costat fosc de l’existència.

Suscríbete para seguir leyendo