Tres o quatre coses sobre la Duras

No sé si torna Marguerite Duras o m’agradaria que tornara. Crec que un poc de tot. En els últims mesos les evidències són obvies: exposicions, pel·lícules, reedicions d’algunes de les seues obres, i no perquè el seu aniversari s’acoste: va nàixer a Gia Dinh el 4 d’abril de 1914. Diguem-ne que aquesta és la realitat, després està el meu desig que, de vegades, és més fort que la realitat. En algunes coses soc molt Luis Cernuda: em moc entre la realitat i el desig, i sempre acaba guanyant el desig. La Duras m’acompanya amb la seua prosa estripada molt sovint i voldria que la llegira tothom. "El desig és una activitat latent i en això s’assembla a l’escriptura: es desitja com s’escriu, sempre", va dir l’autora de L’amant.

Marcada per una infància i adolescència a la Indoxina, membre de la Resistència francesa, expulsada del Partit Comunista i activista feminista, Marguerite Duras és una de les intel·lectuals més reeixides de la segona meitat del segle XX. Autora de culte a la vegada que icona popular -pocs intel·lectuals simultanegen ambdues característiques-, va ser una escriptora i cineasta molt prolífica: cinquanta- sis llibres -entre narrativa de ficció, reculls periodístics i obres de teatre-, dènou pel·lícules, dotzenes de guions cinematogràfics, i una important producció televisiva. Fa uns mesos, a La Virreina- Centre de la Imatge de Barcelona, vam poder gaudir d’una excepcional exposició retrospectiva, comissariada per Valentín Roma. A més, a diferents plataformes encara podem veure la pel·lícula de Claire Simon, Vull parlar sobre Duras, adaptació de l’entrevista inèdita que la periodista Michèle Manceaux va fer a Yann Andréa. Un interessant acostament a la personalitat de l’escriptora mitjançant la relació que mantenia amb el seu company.

En els últims mesos s’han publicat tres obres durassianes molt significatives: El dolor (Alianza Editorial, 2022. Trad.: Clara Janés) Nada Más (Perifèrica, 2022) i Escriure (LaBreu, 2022). Nada más, amb traducció de Vanesa Garcia Cazorla, és l’últim llibre de la Duras. Entre el 20 de novembre de 1994 i el 29 de febrer de 1996, l’autora va dictar al seu amant Yann Andréa una sèrie de frases, aparentment inconnexes, que configuren una esquinçadora conversa/monòleg entre dos amants -l’esquema durassià més típics- que esdevé testament vital, crit de ràbia i reflexió sobre l’escriptura: "escriure és callar i parlar al mateix temps". Nada más està íntimament relacionat amb Escriure, que també acaba d’aparèixer en català amb traducció de Blanca Llum Vidal. Fins el moment només podíem llegir la clàssica traducció en castellà d’Ana María Moix (Tusquets, 1994). Cinc textos on l’autora reflexiona sobre la seua vida, el llenguatge i l’escriptura, i manifesta la seua lluita contra la por, el dolor, el desig i la solitud, els seus grans temes.

¿Per què els escriptors i les escriptores actuals confonen la introspecció amb un manual d’autoajuda? "Un escriptor és una cosa estranya. És una contradicció i també un contrasentit. Escriure és també no parlar. És callar-se. És udolar sense soroll", la Duras dixit. ¿Per què ja no s’escriu amb els budells? Necessitem moltes Duras.

Suscríbete para seguir leyendo