«El meu ofici consisteix a passar moltes hores en solitud»

En aquesta nova novel·la aborda un tema que cada dia guanya més pes en l’esfera del públic, com és la solitud. La protagonista d’aquesta història està sola, i en aquesta solitud afloren les pors.

La protagonista de Dotze és una dona que ronda la seixantena i que viu sola a la casa familiar, un primer pis separat del carrer per dotze escalons que no pot baixar perquè, a causa d’una malaltia, té dificultats per moure’s i ha d’ajudar-se d’un caminador. El problema és que l’edifici on viu és antic i no hi ha ascensor, la qual cosa li suma, a la solitud, l’aïllament. Els dies, per a ella, són tots pràcticament iguals, una monotonia que la va rosegant per dins, però la vesprada en què transcorre l’acció serà diferent. Mentre berena, escoltarà un crit i intentarà saber què l’ha causat. A partir d’aquest moment, els fets que s’aniran succeint al replanell de la primera planta, on ella viu, li desencadenaran un allau de records poblats de pors i de fantasmes.

No obstant això, no crec que cal veure la solitud com una cosa negativa, ja que també és, o pot ser, un exercici de trobar les paraules per a un diàleg humà més intens i significant. Diguem que, en solitud, es pot parar esment a veus noves.

És cert, i supose que totes les persones, en algun moment, volem i fins i tot necessitem estar a soles. El meu ofici, per exemple, consisteix a passar moltes hores en solitud, bé llegint o bé teclejant a l’ordenador i escoltant les veus de què parles, construint, a través d’elles, les històries que poblen les meues novel·les. Sense aquesta solitud, no podria concentrar-me en l’escriptura. Igualment, quan camine sol, per exemple, la solitud em serveix per a madurar les històries que tinc al cap i buscar la millor manera d’expressar-les. Però aquesta és una solitud que necessite per poder treballar. Al marge, també hi ha altres moments en què m’agrada estar sol pel simple plaer d’estar-ho, però és una solitud relativa perquè saps que pot acabar en el moment que vulgues. Ara bé, la solitud no desitjada és diferent: no sols no és creativa ni enriquidora sinó que pot arribar a ser terrible. I a l’estat espanyol, per exemple, la pateixen més d’un milió de dones com la protagonista de Dotze.

Hi ha una gran càrrega emocional en aquestes pàgines. Com i d’on sorgeix la necessitat d’abordar una història així?

La història em va arribar de la manera en què sorgeixen moltes de les meues novel·les: treballant. La meua idea era escriure una història completament diferent que arrancava en un edifici com el que habita la protagonista de Dotze. En un moment determinat, vaig pensar d’introduir el personatge d’una dona que estiguera atrapada en la seua pròpia casa, que no poguera baixar al carrer perquè no era capaç de superar els escalons que la separaven de la planta baixa. I em vaig enamorar del personatge fins a tal punt que vaig abandonar la història que pensava desenvolupar i em vaig centrar en la dona. Vaig anar imaginant com podia ser la vida d’una persona així i, a poc a poc, vaig anar descobrint la seua relació amb el germà o amb el veí de replanell, la seua condició de mestra jubilada, etc. Va ser després d’escriure la novel·la que vaig caure que el punt central de tota la trama era una reflexió sobre la solitud no desitjada. I és molt possible que, si em va interessar, és perquè la seua història em permetia reflexionar sobre aspectes del món que habitem i les seues circumstàncies, que és una de les constants de les meues novel·les.

També hi ha espai per a la memòria, d’aquí ve que puguem veure la solitud com una metamorfosi, mort i resurrecció al mateix temps.

És que una persona que viu sola necessàriament ha de donar molt de valor a la memòria, especialment si la solitud és forçada i irreversible, i si sempre s’ha sentit acompanyada, com és el cas de la protagonista de Dotze. Més encara quan ja té una certa edat i el camí que ha recorregut és, probablement, més llarg del que li resta per fer. D’alguna manera, són els records els que la mantenen viva, perquè sense ells no tindria cap raó per a seguir endavant: de fet, és per això que no es muda a una casa sense escales, com li suggereix el nebot, perquè sent que allà hi ha les arrels de la seua vida, que no són sinó els objectes que l’han acompanyada i els records que s’han generat allà.

Quins han estat els majors reptes narratius als quals s’ha enfrontat a l’hora d’escriure aquesta novel·la?

El major repte és sempre posar-te en la pell dels personatges i donar-los una personalitat al temps natural, versemblant i complexa. I sobretot una veu convincent que seduïsca el lector. En aquest cas, sabia que havia d’utilitzar la primera persona perquè el que m’interessava era conèixer com enfrontava el personatge la seua solitud forçada, el seu aïllament, i vaig dubtar si escollir un monòleg interior o un soliloqui. Finalment, vaig optar pel segon per dues raons: perquè les persones que viuen aïllades necessiten parlar de tant en tant en veu alta, encara que no les escolte ningú i ni que siga per comprovar que encara conserven la veu, i també perquè el soliloqui em permetia utilitzar una sintaxi més corrent, més fluida, i per tant més accessible per al lector. Però una cosa és decidir quin model expressiu vas a emprar i una altra trobar-hi la veu, però tot és qüestió de treballar el personatge i anar-lo coneixent al temps que el fas créixer. I de reescriure. De reescriure molt.

Dotze són els graons que separen la porta de la protagonista del carrer, però aquest número és molt més, no?

Els números ja sabem que tenen sempre una càrrga simbòlica i, en aquest cas, a més, havia de tindre en compte altres factors: que fora una xifra susceptible de separar, en forma d’escalons, dues plantes; que el títol no fora idèntic al d’una altra novel·la (14, per exemple, és el títol d’una novel·la de Jean Echénoz), i que tinguera una sonoritat adequada. Vaig pensar en tot açò, i al final em vaig quedar amb Dotze.

Diria que és la seua novel·la més natural, entenent aquesta naturalitat com aquest exercici de despullar-se de tot el pudor psicològic que solem arrossegar i que ens impedeix revelar els nostres sentiments?

És possible, tot i que en novel·les com No sabràs el teu nom, que dona veu a la mare d’un bebé robat, crec que també hi era. Tal vegada, aquesta sensació és la conseqüència que la protagonista parle sola i, per tant, sense haver-se d’imposar cap tipus de censura. Això li permet descabdellar un discurs que brolla sense filtres i abordar totes les situacions que planteja l’obra sense cap mena de pudor, tal i com les veu o les sent, i sense por que ningú la jutge. Això fa que afloren tots els sentiments i totes les febleses, i també tots els secrets i totes les decepcions. A més, he fet servir un llenguatge que vol ser molt pròxim al que parlem a la Plana, fins i tot amb tocs col·loquials, que potser accentuen aquesta sensació de naturalitat tant formal com de contingut.

Existeix una altra trama, més enllà d’aquest diàleg intern de la protagonista, que situa al lector com una espècie de testimoni involuntari. Un crit, i tot canvia en la seua vida. Necessitem aquests «crits» en les nostres vides per a no sucumbir al tedi?

Clar, necessitem estímuls que ens facen creure que cada dia és diferent a l’altre i que, per tant, val la pena l’esforç d’enfrontar-lo. De fet, un dels aspectes que més m’agrada de la creació literària és que em permet encarar reptes diferents en cada ocasió i, per tant, fugir de la rutina. No em veig, de fet, escrivint una nissaga de sis o set novel·les amb el mateix personatge. A Dotze, necessitava un element que desencadenara l’allau de pensaments que li venen al cap a la protagonista i el vaig trobar en el crit que escolta a mitja vesprada. A partir d’aquell moment, els records que evoca la protagonista aniran lligats a l’evolució dels fets que provoca aquest crit i que són els que doten de tensió la novel·la i fan avançar la trama de forma que el lector tinga prou al·licients per continuar la lectura.

Dolor i solitud solen anar de bracet, però aquí, finalment, hi ha una espècie de llum esclaridora que ofereix esperança. Aquesta mateixa llum és la que té Vicent Usó cada vegada que se situa enfront de la pàgina per a escriure?

La llum s’ha de buscar cada dia i, quan et poses davant l’ordenador per a escriure, de vegades trobes llum i de vegades, ombres. Però la faena de l’escriptor és esvair les ombres per trobar el rastre de la història i ser capaç d’explicar-la de la millor manera possible. Però la llum no hi és si no vas a buscar-la.

Suscríbete para seguir leyendo