Terenci. El nostre Truman Capote

El lloc que ocupen els autors en la posteritat és capritxós i, moltes vegades, tardà. Sovint ressorgeix el prestigi quan es difuminen els ecos de la biografia i ens podem endinsar en l’obra sense el pes de les peripècies vitals de l’autor. Hi ha literats, no obstant, que pugen al podi de manera gairebé immediata. Un altre exemple és el de Roberto Bolaño, a qui, a més, una obra pòstuma de la magnitud de 2666 va apuntalar el seu prestigi i li va procurar un amplíssim reconeixement mundial. Un altre cas és el de Jorge Luis Borges, que no ha deixat de ser mai el gran referent de la literatura argentina. N’hi ha molts, d’aquests noms, d’immens prestigi en vida i que mantenen, per ple dret i sense solució de continuïtat, tota la seua importància després de la seua mort.

N’hi ha d’altres que necessiten del pas del temps per ser reivindicats. Aquest seria el cas de Manuel Chaves Nogales, a qui els agosarats esforços d’alguns intel·lectuals i quixotesques gestes editorials, com la de la Diputació de Sevilla, que va publicar la seua obra completa -narrativa i periodística-, van anar aplanant el camí perquè avui siga un autor recurrentment citat, ben editat i àmpliament llegit. Però no tots tenen aquesta sort. Ni tan sols autors tan respectats com Manuel Vázquez Montalbán, malgrat reiterats intents de recuperació i reivindicació, incloent-hi noves edicions, aconsegueixen pal·liar el lent i injust declivi de la seua memòria. Semblant és la trajectòria pòstuma de Francisco Umbral, omnipresent en la vida cultural i periodística del nostre país, que té fundacions i premis amb el seu nom, però el seu nom perd pes, acceleradament, amb el pas dels anys.

Hi ha un altre cas més flagrant encara: el de Terenci Moix (Barcelona, 1942-2003). La seua immensa popularitat, la seua aparent frivolitat i el seu perfil televisiu van fer que, ja en vida, la intel·lectualitat del seu temps no fos generosa ni li concedís el lloc al qual podria haver arribat. Autor de vendes milionàries, el seu cas respon a aquest odiós lloc comú de l’autor devorat pel personatge, però això se circumscriu més al perfil públic que a l’escriptor. És cert que la trituradora popular oblida el que prèviament ha enaltit a velocitat de vertigen i que això és comú a gairebé totes les celebritats catòdiques, però és que Terenci no era, en essència, una socialité, per molt que el coneguren persones que mai el van llegir o fins i tot d’altres que no havien llegit cap llibre. Era un escriptor modern, de gran potència narrativa, que assumia riscos i que, en un moment gris de la història social, política i literària del nostre país, va suposar una finestra d’aire fresc i gairebé huracanat.

El motiu de la falta d’atenció a l’obra de Terenci per part de molts dels seus col·legues i part de la crítica no es pot atribuir, però, només a l’esnobisme del món cultural ni al menyspreu per l’èxit comercial propi dels nostres literats. Tampoc que la seua desmesurada mitomania cinematogràfica, les seues excentricitats i les seues passions alexandrines no semblaren ajustar-se als cànons d’un escriptor d’ordre.

En terra de ningú

Terenci vivia entre dues cultures literàries, la catalana i l’espanyola, i cap d’elles l’acabava de reivindicar com a propi. En l’excel·lent llibre de Juan Bonilla sobre l’escriptor i la seua obra, El tiempo es un sueño pop, s’explica que en una enquesta en un diari per la Fira de Frankfurt del 2007, dedicada a Catalunya, en una llista de mig centenar d’obres del segle XX, no en figurava cap de Terenci. I això malgrat que Pere Gimferrer havia dit que El sexe dels àngels era una de les principals novel·les de la literatura catalana moderna i la principal aportació de la seua generació a la cultura en català. I que s’havia alçat dues vegades amb el premi Crítica Serra d’Or, amb el Víctor Català (rebatejat com a Mercè Rodoreda) i amb el Lletra d’Or. Aquesta desafecció dels seus semblants es deu en part que, amb certs autors i obres, alguns tenen la sensació que poden tenir una opinió condescendent, si no negativa, sense llegir els seus textos. I ni la cultura catalana ni l’espanyola el van reconèixer com a propi, de manera que va quedar en terra de ningú. El seu excessiu nivell de vida (Bonilla relata la sorpresa de Luis Antonio de Villena al comprovar, en un estiu empordanès, els excessos econòmics de Terenci) el va forçar a guanyar nombrosos premis comercials, tant en català com en castellà. Com el Planeta, el Fernando Lara, el Ramon Lllul i el Josep Pla. Aquesta acumulació de premis alimentaris tampoc va ajudar a recompondre el seu reconeixement; més aviat al contrari, encara que a altres autors se’ls ha perdonat aquesta voracitat de premis ben remunerats.

El novel·lista de Barcelona

Però si ens endinsem en la seua obra observem diversos escriptors notables en un. D’una banda hi ha el Terenci comediant. Seix Barral va recopilar els seus contes en una sola obra quan va morir i en aquest llibre s’inclouen el volum La torre dels vicis capitals, el seu primer llibre de ficció, de 1967, sense comptar-ne alguna incursió, menor i de gènere, prèvia. Aquests relats traspuen llibertat i donen mostra de la seua prematura destresa, malgrat que ell mateix no s’ho va considerar fins El dia que va morir Marilyn. Va ser censurat i alguns contes no van poder incloure’s. En el cas del relat El temps d’una cigarreta, al final el va poder publicar en una revista, però amb un canvi substancial: va haver de canviar-ne la relació homosexual per una d’heterosexual. Fins i tot l’editorial Selecta va pressionar per canviar la imatge de la coberta, tot i que al final l’autor va poder imposar el seu criteri. El llibre va ser un èxit, malgrat les reticències de l’editorial per reeditar-lo, i va aconseguir elogis del llavors santó de la crítica, Rafael Conte, i d’escriptors consagrats com Llorenç Vilallonga. Després van arribar els seus primers i veritables inicis en la novel·la. Onades sobre una roca deserta, que pateix de les imperfeccions pròpies d’un novel·lista incipient, pateix de monòlegs excessius i certs passatges massa morosos, però és una novel·la que de vegades sembla no ser-ho i que està plena de fogonades de talent. Ja aquí Terenci se serveix de la seua pròpia biografia per construir el relat, una mica desordenat, però captivador. Aquest llibre el va catapultar i va ser l’avantsala de la que és la seua millor novel·la, El dia que va morir Marilyn. La novel·la va tenir una vida curiosa, escrita inicialment en castellà i presentada al Nadal, premi que no va guanyar. El guanyador va ser Alfonso Martínez Garrido, jove escriptor que després va ser corresponsal de premsa de cert renom. Tampoc sembla que a ell la posteritat l’hagi tractat bé. La novel·la que no va aconseguir el guardó es deia originalment El desorden. La va traduir, modificar i ampliar. De fet, va ser objecte de millores durant anys fins que va trobar la seua edició definitiva, potser sabent que era aquesta obra per la qual havia de ser admirat amb el pas del temps.

Per fi l’eco i l’aplaudiment

A El dia que va morir Marilyn, els personatges i els fets s’assemblen molt als que l’autor descriuria a les seues memòries. Però els matisos són importants. Per exemple, el seu cosí Cornelio, homosexual i adinerat, apareix a les memòries amb molta tendresa, mentre que a Marilyn, transmutat en Arturu, és una mica pesat i el novel·lista el ridiculitza i rebaixa. També a Marilyn apareix aquest pare llicenciós que s’assembla molt al pare aficionat als prostíbuls que ens oferia als teus textos memorialístics. Hi ha més elements en comú, com el germà malalt i els pecats de la mare en aquesta obra de dues generacions que reflecteix la postguerra edulcorada als nens i el progrés de classe, que no es va produir en realitat, d’una família. Aquesta novel·la torrencial és una de les millors de Barcelona, profusament tractada literàriament durant l’últim segle i un fresc impactant de la vida familiar difícil i frustrant en uns anys grisos. I aquí sí que va aconseguir l’eco i l’aplaudiment. Bonilla recull reaccions com la de La Vanguardia, que diu: «Una gran novel·la, especialment dedicada als nascuts i educats als tristos i durs anys 40. La tasca de Terenci Moix ha sigut i és la de donar testimoni de la seva generació».

La producció de Terenci es completa amb una obra extensa en què ressalten, entre moltes altres, Món mascle i la premiada No digas que fue un sueño en narrativa, i els dos volums de memòries El peso de la paja (reeditats recentment en un de sol). També la seua erudició cinematogràfica i sobre el còmic es va traslladar a nombrosos llibres. Però els elogis van anar minvant a mesura que el personatge entrava estrepitosament en la cultura popular. I coincidesc amb els que diuen que Terenci era el nostre Truman Capote patri, potser sense l’abast d’una obra com a A sang freda, però amb els llibres i el talent necessaris per ser reivindicat amb molta més força. Aquest 2 d’abril es compleixen 20 anys de la seua mort. Tant de bo que l’efemèride serveixi per col·locar aquest autor desbocat al lloc del qual mai hauria d’haver sortit.

Suscríbete para seguir leyendo