Josefina Pla, el Cafè Lisboa i el Premi Cervantes

La nit dona molt de sí, i amb dues copes de vi encara més. A la ciutat de València, el Cafè Lisboa pot donar-ne testimoni, i no sols perquè a la seua lluïdora barra, com apunta un poema asimptomàtic de Joan-Carles Martí, algunes persones s’hagen doctorat en gramàtica «parda» amb premeditació, nocturnitat i traïdoria. Conta Claudio Magris en Microcosmos que les taules dels cafès guarden memòria. Jo afegiria que també la guarden les barres dels bars, autèntics despatxos oficiosos, però amb el silenci dels personatges de Carson McCullers, la ceguera de Borges i la loquacitat epidèrmica de Bukowski.

L’hivern passat, al Cafè Lisboa, mentre donava compte d’una ampolla de Sericis Monastrell amb Jesús Cañete, director del Festival de la Palabra de la Universitat d’Alcalà de Henares, ens va vindre a la memòria Josefina Pla a qui vaig conèixer a Asunción del Paraguai l’any 1991. Filla d’un faroner alacantí, l’autora d’Hermano Negro va nàixer a l’Illa de Lobos, junt a Fuerteventura, el 1903. L’any 1924 va conèixer a la Vila Joiosa qui seria el seu marit, el pintor i ceramista paraguaià Julián de la Herrería, traslladant-se a viure dos anys després al país del seu company, on fixà la seua residència per a sempre. Des d’ençà i fins la seua mort el 1999 va desenvolupar en aquest país d’adopció una ingent activitat cultural amb l’objectiu de configurar una identitat paraguaiana moderna. La seua immersió al Paraguai va ser tan profunda que no la podem considerar una escriptora espanyola exiliada en stricto sensu, ni molt menys valenciana o canària, com pretenen alguns, perquè les referències al seu país d’origen són pràcticament inexistents en la seua obra. Qualificada com «la impossible absent de la cultura paraguaiana», va ser una artista multidisciplinar: ceramista, escultora, poeta, periodista, narradora, dramaturga, assagista i docent. Una gran intel·lectual que encara hui, malgrat la seua importància a l’Amèrica del Sud, continua sent inèdita al nostre país, per molt que Augusto Roa Bastos la proposara com a candidata al Premi Cervantes.

Sota la influència bukowskiana del monastrell, aquella nit al Lisboa Cañete va tenir la idea de dedicar l’edició de 2023 del festival La noche y dia del libro del Museu Casa Natal de Cervantes d’Alcalá de Henares a l’espanyola Carmen Martín Gaite, a la uruguaiana Idea Vilariño, a l’argentina Olga Orozco i, per suposat, a Josefina Pla. Quatre escriptores que van ser proposades com a candidates al Cervantes, però que quedaren fora del palmarès perquè les va avançar una home per la dreta.

Reivindicar les escriptores que mai no aconseguiren el Cervantes és necessari, però també ho és denunciar l’absència de dones en els premis literaris institucionals. De les 47 edicions del Cervantes només l’han aconseguit 6 escriptores. El Premi d’honor de les Lletres Catalanes està en una situació semblant: en 57 edicions només l’han rebut 8 escriptores. El Premi de les Lletres Valencianes encara està pitjor: en 27 edicions tan sols 2 escriptores. Els valencians sempre a la cua. Ho deixe ací. Si voleu, li traguem punta al Lisboa amb un gin-tònic. Tot siga pel doctorat en gramàtica «parda».

Suscríbete para seguir leyendo