Voltaire

Martí Domínguez acaba de presentar en societat una biografia de Voltaire, poca broma! Un treball teixit amb els diversos fils de coneixement sobre els quals l’escriptor francès va inventar la figura de l’intel·lectual tal com l’entenem encara avui. No era gens fàcil, perquè, segons anota Martí Domínguez en la primera frase del llibre, «Voltaire és més citat que llegit».

I tanmateix Voltaire és potser l’escriptor europeu més rellevant del seu segle, sovint considerat per això «el segle de Voltaire». Al costat d’altres còmplices il·lustrats com Denis Diderot, Jean le Rond D’Alembert o la matemàtica newtoniana Madame de Châtelet, Voltaire va ser el príncep dels philosophes. I més que cap altre va dedicar la vida a erosionar l’obscurantisme i la intolerància en què recolzava el sistema d’idees de l’Ancien Régime. A lluitar, amb les armes il·lustrades del llibre, el teatre o el pamflet, contra les creences irracionals. Com ell mateix va escriure, «tot creient és un fanàtic en potència». El fanatisme, en totes les variants, en va ser el blanc de crítiques preferit.

Aquesta biografia confirma, en paral·lel, l’esperit també profundament il·lustrat que travessa tota l’obra de Martí Domínguez. La de ficció i la de no-ficció, la de base científica i l’estrictament literària. Ben mirat, és el solatge que la dota d’una coherència discursiva que va més enllà del gènere i el format. És prou de citar la impagable trilogia narrativa que l’autor havia dedicat precisament al segle de les llums: Les confidències del comte de Buffon, El secret de Goethe i El retorn de Voltaire. No és debades potser que la formació dual -científica i literària- de l’escriptor valencià siga una de les característiques definitòries de la mateixa Il·lustració: «la darrera revolució de la ment», segons definició de Marina Garcés.

Una revolució que reivindica l’expressió literària i el pensament científic com els dos perns sobre els quals s’assenta la modernització de les idees. Al capdavall, el món actual no s’explica sense la impremta de tipus mòbils inventada per Johannes Gutenberg a mitjan segle XV ni sense l’Encyclopédie (o Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers) del XVIII francès.

Potser per això mateix, Martí Domínguez ha dedicat també part del seu esforç intel·lectual a denunciar les perversions de la mateixa ciència (inclosa la tecnologia que la fa possible) que havia de ser aliada i no enemiga del pensament humanista. Aquesta és, al meu parer, una lectura possible de dos dels seus darrers llibres: L’esperit del temps i Mater.

Per desgràcia, les idees il·lustrades que defensa i practica Domínguez continuen tenint poca acceptació entre nosaltres. «A Voltaire», diu Domínguez al final d’aquesta biografia, «no le habría sorprendido: el país de la Inquisición no podía ser volteriano.»

Suscríbete para seguir leyendo