Joséphine Baker, Kembo i Rosita Amores

Acabe de llegir la novel·la gràfica Joséphine Baker, de Catel & Bocquet. Sempre m’ha fascinat aquesta deessa del music-hall, inclús quan era adolescent i llegia en les revistes il·lustrades dels anys 60 aquells reportatges de la Baker i la seua família, dotze orfes adoptats de diferents parts del món que havien patit l’horror de la guerra. Tots junts formaven la tribu de l’Arc de Sant Martí. Ja adult, vaig descobrir més coses d’aquesta vedette que amb una minifaldilla de plàtans i a pit descobert va captivar el món sencer amb els seus balls. El jazz l’havia tret de la misèria en els anys 20, però mai va oblidar qui era i d’on venia: una dona afroamericana de classe baixa, una treballadora del teatre de varietats, membre de la Resistència i lluitadora incansable pels Drets Civils.

L’any 2013, l’escriptor Jean-Claude Bouillon-Baker va decidir donar a conèixer la història de la seua mare a les noves generacions. Va contactar amb Catel & Bocquet i tots plegats feren la novel·la gràfica que ara publiquen al nostre país Finestres i Salamandra. Tot un èxit a França, sobretot després de l’entrada de Joséphine Baker al Panteó el 2021, sent la primera vedette en tenir un lloc en aquest mausoleu d’il·lustres juntament amb Voltaire, Marie Curie i André Malraux.

El pedagog i gran expert en avantguardes, Carlos Pérez, també ens va fer estimar la cantant de J’ai deux amours, i no sols per la devoció que li tenia, sinó perquè la Baker, amb els plàtans de la seua minifaldilla, alimentava Kembo, l’entranyable lleó vegetarià de les selves de Baba Kamo i atracció del Circ Medrano. Tot gràcies al meravellós àlbum il·lustrat del mateix Carlos Pérez i Miguel Calatayud publicat per Kalandraka el 2010.

El còmic de Catel & Bocquet sobre la Baker m’ha fet recordar quan a Vincle vam publicar Contem històries de dones d’ací, de Rosa Roig i Manola Roig, l’any 2018. Fent ús universal de la sororitat, autores i editors decidirem que en cada volum de la col·lecció sempre hi hauria una vedette. Més enllà de la cosificació, aquestes dones, quasi totes de classe baixa, es deixaren la pell treballant en unes condicions duríssimes al teatre de revista per a traure endavant les seues famílies en un temps de misèria. Moltes d’aquestes treballadores no cotitzaren mai a la Seguretat Social i sobreviuen gràcies a una petita pensió no contributiva, qui la té.

Una coneguda feminista i un càrrec de responsabilitat de Generalitat Valenciana ens criticarem que al Contem històries de dones d’aci apareguera Rosita Amores junt amb Carme Alborch, Carme Miquel i Sor Isabel de Villena, entre altres donasses. No sé si les molestava més la nuesa o la classe baixa. Dir sororitat és dir totes les dones. La superioritat moral i les exclusions de classe, vinguen de qui vinguen, són sempre reprovables i imperdonables. Afortunadament cap mirada puritana no ha pogut evitar que la Baker passe l’eternitat amb Rousseau ni que Rosita Amores siga una estimadíssima icona popular de la ciutat de València amb mural de Luis Montolio inclòs.

Suscríbete para seguir leyendo