El límits de la vida

He conegut l’escriptora i documentalista Anna Pazos (Barcelona, 1991) als jardins de la Indústria, però no ha vingut sola. L’acompanya la persona que ha aconseguit arrelar-la a l’aquí i ara després d’anys de turbulències. És l’Alea, la seua filla d’uns mesos, que fixa les regles del joc sense saber-ho des del seu cotxet. L’entrevista durarà mentre dorm i s’acabarà abruptament quan comence a plorar. «Ser mare m’ha arrelat en el sentit literal. T’adones que ets en una comunitat, que no ets només un individu. T’adones del valor dels rituals i com determinen el pas del temps».

Durant la conversa, l’Anna es traurà les ulleres de sol, però mantindrà una aura distant que resulta natural en ella, fins i tot quan riu. L’escenari, un parc i l’escena, una conversa entre desconeguts en un banc, la transportaran als seus anys de fuga a Tessalònica, Jerusalem i Nova York. A quan se sentia prou anònima per parlar amb estranys. O quan la seua única obligación era «generar els records del plaer juvenil» que la sostindran en el gris posterior.

Ho explica a Matar el nervi, una revisió de la seua joventut que provoca l’emoció elèctrica de les troballes que necessites compartir. Pazos ha parit el llibre que a ella li agradaria llegir, «una cosa viva, desconcertant, que desperte un interés o faça trontollar una convicció». A mig camí entre unes memòries i la crònica periodística, aquí no trobem consol però tampoc dramatisme. Hi predomina el desencant del que va descobrint els límits de la vida. «Sembla que naixem amb una capacitat limitada de sorpresa i entusiasme, i si l’esgotem massa aviat hem de trampejar la resta d’anys amb una sensació apagada de repetició». Pense: crueltat analítica, molt Joan Didion. Un altre fragment ho confirma: «Encara no ho he acceptat, però la fascinació i el desig s’han esvaït i els he reemplaçat per una imitació subtil i versemblant de la fascinació i el desig».

En la seua recerca de destins i companyies, Pazos intenta esquivar una vida petita consumida per la por de la mediocritat. «No em fa por la foscor en les persones», assegura. «Quan estem passant una crisi ens veiem obligats a despullar-nos dels automatismes amb els quals passem per la vida. A mirar les coses i posar-hi nom». Amb els anys, i després d’una fugida que va incloure una travessia per l’Atlàntic, arriba a la conclusió que per molt que ens moguem som el que som. Però també que el nervi vital no mor mai, només es transforma. «No hi ha menys intensitat en la meua vida ara, simplement està distribuïda d’una altra manera. No és tant una tranquil·litat per l’absència d’esdeveniments, és més una tranquil·litat mental que no tenia en la joventut. Vaig escriure el llibre per entendre desencants passats que ja no sento amb la mateixa gravetat».

Suscríbete para seguir leyendo