Llibre de les mentides

Quimioteràpia

(···) Un nou dia.

Pose en marxa l’ordinador i repasse el correu. Carta de Marcial Membrado, un lector i amic que em fot bastonades cada vegada que detecta en les meues columnes alguna desviació massa esquerrana o catalanista emergint del pantà textual en forma de vapor mefític. També em porta honestos vins castellans i em convida a les festes del seu poble, no es pot tenir tot. I sol dir i escriure coses interessants:

«Criatura despistada:

Com que veig que el teu mal cap ha estat a punt de convertir a don Raül del Amo en una eminència més gran que Louis Pasteur, o que Antoine Lavoisier, per ser més adient en l’exemple, t’he de dir que jo el vaig tenir de professor al col·legi, a Conca, i era un complet terròs, un cabestro per dir-t’ho en bon castellà.

Acabava de salvar-me del Seminari de Montcada on em va dur ma mare només perquè volia per a la família un fill capellà i sant, 1958, i mon pare no tingué la gosadia de presentar objeccions a la mariscala. Tot i això vaig esquivar, per dispensa del cardenal primat de les Espanyes, Pla i Daniel, el Seminari d’Uclés, que és el que em corresponia, una institució amb una fama quasi tan tenebrosa com la del penal d’Ocaña.

Vaig aguantar molts anys, massa, però un dia vaig exigir la redempció i vingueren a buscar-me a Montcada ma mare i el rector de Valverde del Júcar, parent remot de ma mare i un mossèn en tasques diplomàtiques, una cosa molt habitual en aquella època.

Gràcies a les gestions d’un tinent de la Guardia Civil amic de mon pare, puc prescindir del Seminari i continuar els estudis a un poble no tan gran com Tarancón i que no és Tarancón, hauràs d’acceptar la meua discreció.

El claustre de professors, és fascinant: una professora de Francès que és el glamur en persona. El profe de Física, un savi. La professora de Literatura fuma faries i xamela amb tres mascles a la taula del dominó, què més vols!

Al seminari s’estudiava més, però el col·legi va ser per a mi una explosió d’estímuls. Amb un duro de pressupost tenia aperitiu, quinto de cervesa, pel·lícula i ball amb acordió a l’ambigú del cinema.

Només el professor de Química trencava l’harmonia del quadre. Era un complet ignorant.

Un dia amolla que l’aire del nostre planeta és un mescla de nitrogen, oxigen i hidrogen. En això que Bernabé, el nostre sabut oficial (i bon xicot, es deixava copiar), un setciències amb un net encant suïcida, es posa dret i proclama:

–Si nuestro aire tuviera el hidrógeno que usted dice ardería todo con un pedo.

Rialla general. Roig de ràbia, el professor s’acostà a l’atrevit i li fot un calbot i, amb ganes de més colps, el seu braç es quedà en alt, suspès i tremolós, refrenat pel mateix àngel que detingué el punyal d’Abraham.

Com que acabe d’invocar el nom del sant Patriarca, pare aquí.

Si vols saber més coses m’hauràs de convidar a la coqueria del Pont Sec de Dénia el dia que tu vulgues. Sóc un jubilat feliç.»

Amb la sensació d’haver clavat el peu dins d’un poal, li conteste molt succintament: «Estàs segur de que parlem de la mateixa persona?»

Resposta de Marcial:

«I tant que ho estic. Aleshores tenia un nom més vulgar: Fernando Garcia deia que li deien. Recorda que m’he passat molts anys a València. Un dia estava amb una colla d’amics en un bar de Ferran el Catòlic, el Riu Rau, que duia un germà del cantant Raimon, estava al bar, deia, i me’l veig en la taula del costat. Cadascú sabia molt bé qui era l’altre, però ni ell ni jo badàrem boca.

Un dia, en la classe de Química, el sabut i temerari Bernabé em llança unes tallades de mortadel·la, que jo evite amb l’agilitat de Messi, de manera que els projectils impacten en la jaqueta del professor(···)

–Mira si era burro –em diu Marcial apurant un vaqueret d’orujo després de despatxar mitja dotzena de coques, entre els dos– que els alumnes férem una protesta. I una vaga de fam. En un poble de Conca als anys 60! Fórem un precedent del maig del 68 i de la Caputxinada. I el fotérem al carrer!

La comparació em fa riure. Marcial aparta els ulls d’una làmina de sol que arranca del seu rostre un resplendor de benaurat.

–I com aquell impostor acaba donant classes de Batxillerat?

(···)

Marcial es passa la mà per la boca i el nas i es fa una frega lleugera del tos i del coll. Com per a afinar el verb:

–Aquí ve la part més interessant. Un dia don Raül, que, aleshores, no li deien don Raül, t’ho he dit?

–Sí. Com passà tot això?

– ...té la necessitat –continua dient, tot ignorant-me– d’anar a una gestoria a per una partida de naixement o no sé quina gestió i presenta una fotocòpia del seu DNI amb el nom, data i lloc de naixement d’un cosí germà del gestor.

“Tu que fas ací? Tu no eres Fernando Garcia!”.

Suscríbete para seguir leyendo