Una vida salvatge

No pot ser casual que Jim Harrison (Grayling, Michigan, 1937-Patagònia, Arizona, 2016) acabés escrivint el guió de Llop, de Mike Nichols, protagonitzada per un editor (Jack Nicholson) que, en el seu trànsit cap a la licantropia, alliberava els seus instints més anticorporatius.

En aquella època, declarava: «La gent continua citant erròniament Thoreau: ‘En la natura està la preservació del món’», diu. «Però mai va dir natura, va dir allò salvatge. Tota la nostra realitat està dissenyada perquè arribem a temps a la feina. Els llops no tenen res a veure amb això». No ho vam saber veure a temps, però la pel·lícula de Nichols era, en realitat, una reescriptura de Lobo, unas memorias falsas, autoficció que Harrison va escriure el 1971, quan tenia l’edat de Crist, havia publicat alguns llibres de poesia i havia viscut molt més que 10 homes junts. Era aquest llop que sempre arriba tard, i mai demana disculpes.

Si Harrison pensava que el moviment es demostra caminant (o mudant-se, com un nòmada sense brúixola), la novel·la, que va escriure en un període de repòs posttraumàtic, fa ziga-zagues entre la transfiguració violenta del transcendentalisme ecològic de Thoreau i l’evocació d’una vida urbana furiosa, impregnada d’alcohol beatnik i sexe casual, en què sembla entossudit a convertir l’experiència bohèmia en la millor manera d’acabar com un bonic, juvenil cadàver.

Al cap i a la fi, Lobo -una delícia en el seu desordre poètic i ravaler- està escrita perquè Harrison es construeixi a si mateix com a mite d’«allò salvatge» i, per extensió, d’una contracultura nord-americana que bastia ponts entre el Walden de Thoreau, En el camino de Kerouac i el Bukowski d’El infierno es un lugar solitario.

Aquesta contracultura és, des de la perspectiva contemporània, contradictòria: mentre que, en la seua defensa del paisatge americà, representat en les indòmites muntanyes Huron, més enllà del llac Michigan, on decideix perdre’s, hi ha un perillós sentiment nacionalista (per exemple, quan lamenta l’europeïtzació dels boscos nord-americans), en la seua relació amb les dones es percep el sexisme que encara no ha conegut la tercera onada del feminisme. Qualsevol diria que era un republicà emmascarat, però no.

La part bona és que mai saps què pensa la veu narradora: de tant abocar les seves idees, travessades sempre per un punyent sarcasme, en un torrent de consciència gairebé faulknerià, les seves mentides semblen confessions veritables, i viceversa.

Però són coses de la poètica del perdedor, que tan bé domina Harrison. Pot ser que busqui les empremtes d’un llop, espècie en extinció, majestuosa, que només ataca quan se sent amenaçada, però en realitat s’està buscant a si mateix.

Aquesta recerca s’encomana a la prosa, no perquè titubegi, sinó perquè es llança, libèrrima, al canvi de tema i registre, al riure i al dol, a l’hedonisme autodestructiu i a l’elegia animalista sense solució de continuïtat.

A Morrison, com al seu admirat Henry Miller, li agradava viure, per molt que fantasiegés amb engegar-se un tret o amb deixar-se devorar pels arbres.

I aquesta vitalitat salvatge esquitxa cada frase, udolant a una lluna que mai serà minvant.

Suscríbete para seguir leyendo