Caixa d’eines

Què collons ès l’aigua?

Què collons   ès l’aigua?

Què collons ès l’aigua? / Toni Mollà

Toni Mollà

L’any 2005, el Kenyon College, una universitat de l’estat americà d’Ohio, va convidar l’escriptor David Foster Wallace a fer el discurs de graduació dels seus alumnes, una cerimònia molt rellevant en la vida acadèmica del país. El resultat és L’aigua és això, un text directe i antiretòric, molt americà també en aquest sentit. Una mena de manifest a favor de l’experiència quotidiana en la conformació de les actituds davant del món, inclosa l’activitat professional que els graduats es disposaven a iniciar. El títol triat -potser seguint l’antropòleg Ralph Lipton- comença amb una anècdota segons la qual «hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i els diu: “bon dia, nois. Com està l’aigua?” I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: “què collons és l’aigua?”».

He recordat el text de Foster Wallace mentre llegia Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana, un llibre en què Enric Bou rastreja, entre altres solatges massa desdibuixats, la presència de la quotidianitat en les diverses expressions de la creació literària. Per desgràcia, la majoria dels escriptors han tardat massa a descobrir que el quotidià és el líquid cultural amniòtic que determina i protegeix la seua vida com l’aigua ho fa en la dels peixos.

Ben mirat, potser no és debades que precisament Enric Bou -un acadèmic fora de modes acadèmiques- ens haja parlat de tot això. La seua trajectòria investigadora és un viatge per diferents tradicions intel·lectuals -de la catalana i l’espanyola a l’americana fins la italiana, ja que ara Bou és professor a la universitat Ca’ Foscari de Venècia- sense deixar d’il·luminar uns centres d’interès relacionats precisament amb la vida quotidiana. Des del canònic Papers privats a La invenció de l’espai. Ciutat i viatge. Atent a les cruïlles creatives, el seu darrer llibre és al meu entendre la fita del capdamunt d’aquest objectiu intel·lectual sostingut en el temps. La seua mirada sobre la vida quotidiana s’enriqueix ara amb referències calidoscòpiques com la filosofia de Josep M. Esquirol i Nuccio Ordine o la sociologia crítica, entre altres torres de guaita. El resultat és llum a la foscor d’alguns aspectes relacionats amb escriptors com Espinàs, Cortázar o el poeta Vicent Andrés Estellés -unes pàgines magnífiques!

El llibre de Bou, com el de Foster Wallace, formen part d’un mateix corrent d’aigua fresca sobre la naturalesa humana i la manera de relacionar-nos amb el món sense pròtesis mentals. No era fàcil, perquè com assegura el mateix David Foster Wallace, «les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure».

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents