Cinema de tardor

Els boomers som una generació de pantalla gran. Vam arribar al món en plena edat d’or del cinema i la nostra educació sentimental és filla de moltes vesprades de sessió contínua. Els nostres somnis personals, però també col·lectius, han adquirit durant dècades textura de cel·luloide. Hollywood, malgrat les reticències ideològiques de l’època, va ser un sòlid contrapès al tristíssim nacionalcatolicisme franquista en blanc i negre. Per això, el cinema, per a nosaltres, va ser una intensiva fàbrica de mites i Màscares de ficció, segons el títol clàssic del savi Romà Gubern. Una fàbrica que alimentava, en la foscor amable de la sala de projecció, una generació famolenca d’esperances en l’avenir.

Potser per això mateix, hem viscut amb desassossec la crisi de les sales cinema: una de les conseqüències més negatives de la metamorfosi tecnològica del món global. Els vells cines, com també les llibreries tradicionals i els quioscos cantoners han esdevingut a hores d’ara establiments d’època, cada vegada més escassos en la trama de ciutat extensa. Llocs la memòria dels quals, això no obstant, encara ens orienta en la jungla urbana lliurada al capital apàtrida. La ciutat dels cinemes en què ens vam educar amb dosis quasi homeopàtiques s’ha convertit en un cementeri on només els boomers supervivents recordem la vida soterrada sota el tel de l’oblit.

La pandèmia va comportar també impensades conseqüències digitals per a la generació before computer. A ma casa mateix, les plataformes de distribució de pel·lícules i sèries cinematogràfiques on line hi van arribar tot just quan es començava a parlar de confinaments profilàctics. I gràcies a Déu que va ser així. No sé, vist des d’ara, com hauríem sobreviscut a aquell aïllament induït sense les llargues sessions familiars d’audiovisual. Però l’eixida de la cova pandèmica ens va retornar, encara amb mascareta protectora, a les sales comercials de cinema que, passada la primera por, ens acullen càlidament setmana rere setmana --i que siga per molts anys. Els cines Babel de la ciutat de València --com abans els Albatros, els Albatexas o els Aragón-- tornen a ser la casa comuna de les ja minvades legions de boomers cinèfils.

La nostra és, per definició biològica, una edat tardoral, una mena d’entretemps que encara ens permet gaudir de forma passadora la vida abans de la derrota final. En aquest esglaó de l’escala dels grisos, el cinema continua sent un costum civilitzat i enriquidor. Curiosament, la tardor és també l’estació de les noves cartelleres i enguany hem gaudit de sengles pel·lícules de dos incombustibles de la nostra filmografia. Precisament als Babel de València, hem pogut veure, primer, Il sol dell’avvenire, de l’italià Nanni Moretti i, pocs dies després, Coup de chance, del novaiorquès Woody Allen. Comparacions professionals i factures cinematogràfiques al marge, dues pel·lícules que et retornen l’alegria encomanadissa del cine de sempre, ja que tots dos directors, cadascú a la seua manera, t’informen, t’eduquen i t’entretenen d’acord amb el manual exigit a la indústria cultural tradicional. Què més podem demanar?

Els boomers cinèfils ens hem fet grans amb dos autors que representen mirades complementàries d’un mateix món glocal, per dir-ho com Manuel Castells. Un món en què nosaltres mateixos naveguem sovint contracorrent potser sense ser-ne conscients del tot. Al capdavall, Woody Allen i Nanni Moretti simbolitzen els dos universos culturals que, si em permeten una certa hipèrbole, marquen els pols de referència ideològica de la intel·lectualitat occidental: la lluita per la igualtat social amb el màxim grau de llibertat individual. Dues maneres de mirar que la nostra generació ha fet mans i mànegues per fondre en una mateixa cosmovisió que convertira el món en un lloc més confortable.

D’una banda, Woody Allen, sempre atent a les preocupacions postmaterials dels protagonistes de les seues cabòries. Del tedi metafísic i la rutina ordinària més banal al narcisisme postmodern o la complexitat sentimental dels estrats socials benestants de les ciutats més glamuroses del planeta. Ciutats idealitzades i tòpiques, per descomptat, sense els contrastos ni les tensions de la societat de classes. Pur entreteniment que, per paradoxal que semble, ha tingut sempre millor acollida a Europa que al seu país natal. De l’altra banda, Nanni Moretti, una mena de dietarista en versió cinematogràfica, al meu entendre amb major obertura de compàs que el realitzador americà. Ben mirat, Moretti és un autèntic observador participant de la pròpia societat, i les pel·lícules del qual canvien segons ha canviat ell mateix i també ho hem fet nosaltres. Una mena de work in progress sobre el nostre procés de maduració imparable. Consegüentment, la mirada de l’italià --de l’europeu, en realitat-- sobre els universos individuals, a diferència de Woddy Allen, té en compte sempre els contextos col·lectius que els determinen. No debades Woddy Allen fia les decisions dels seus protagonistes a l’atzar i la sort mentre Nanni Moretti regira entre els sacs d’esperances col·lectives dels grans relats ideològics del segle XX: el segle dels boomers.

No estic en contra de cap de les dues maneres de mirar ni d’estar al món, ben al contrari. Les identitats múltiples impulsades per l’aire dels temps no ens permeten de renunciar a cap dels dos objectius ni a les respectives maneres d’expressar-los. Com diu la sentència atribuïda a Jean-Luc Godard, “qualsevol enquadrament és una tria moral”. I cadascú escull el que més li convé. Totes dues pel·lícules són, en tot cas, homenatges complementaris al cinema. I el resultat, si bé ho mirem, una iconosfera compartida entre les respectives iconografies. Una iconosfera en què la música --les músiques-- hi són codis indispensables. A ritme del jazz clàssic més nord-americà o de la cançó italiana, tots dos realitzadors ens acomiaden de la sala de cinema amb el cos regat d’una melancolia que és un antídot a la intoxicació nostàlgica dels pessimistes de la terra. Al capdavall, la melancolia del cinèfil tardoral és el cant a una vida durant anys tan viscuda com imaginada. També una manera de reomplir les albardes de l’esdevenidor amb un optimisme autoimposat com a obligació moral però sense esperances metafísiques.

Suscríbete para seguir leyendo